..Laura i Xavi entren a Cal Peris.
- Ei, nano!! Com va això?
- Bé, molt bé! I la Cinta?
- Dalt, amb la Carolina. Vols anar a veure-la?
- Sí! puc mama?
- Clar que sí -diu la Laura deixant anar al seu fill.
- Aneu a algun lloc avui? -pregunta el Peris.
- Doncs igual ens quedem en casa els dies que ens falten fins que el Robert se'l torni a emportar.
- Aprofita'l, dona. Encara que ell no deixarà de venir a veure't.
- Ja ho sé. Però és dur... Saps si el David està al "Sibarita"?
- Sí, amb l'Ivan i el Nelson.
- Vaig a passar-m'hi. Quan baixi el Xavi que m'esperi.
- D'acord. Fins ara.

Coincidint amb la sortida de la Laura, entra el Francisco que seu a la barra.
- Bon dia, Peris!
- Bon dia, guanyador!! Ja tens el discurs preparat?
- Alguna cosa he pensat, però fins aquesta nit, no sabré si he guanyat o no... No em faig il·lusions.
- Tu tan optimista com sempre.
- Va, calla... i posa'm un carajillo.

A la perruqueria, Cecília acaba de pentinar a la Paquita mentre la Mar escombra.
- Gràcies per atendre'm tan ràpid. He deixat la pensió a càrrec de la meva filla i tampoc voldria que fes tard a la feina per culpa meva.
- No ha estat cap problema. Per sort, encara no tenim la feina habitual. I dic per sort perquè les dues soles no podríem amb tot.
- La Montse encara és a l'hospital, oi?
- Sí, es passa allí pràcticament tot el dia. De tant en tant va a casa seva per dutxar-se i dormir una estona. Sort ha tingut del Murphy que està molt per ella, i dels seus fills...
- Sí, això del Murphy aquest m'ho va explicar la Marta. Almenys, que la Montse tingui una alegria encara que sigui en l'amor. I la teva neta, com està?
- L'Alba? Molt millor. Porta tota la setmana gravant. Els guionistes han escrit una trama arrel de la cicatriu de la nena per justificar-la que la tingui el seu personatge. Al final ha sortit tot de perles.
- I la Hanna també ho fa de meravella... -diu la Mar.
- Això sembla. Estem tots molt contents -diu la Cecília.
- El Gus com es troba? -pregunta la Paquita.
- Doncs bé, ara ha marxat uns dies a veure als seus pares. De mica en mica s'està adaptant al sonotone aquest que l'han hagut de posar.
- Ja em van explicar allò de les sintonies...
- Sí, quin mal rotllo. El Gus és que a vegades la caga de valent. Però ara ja està tot arreglat, no? -diu la Mar.
- Sembla que sí. Manu ha enregistrat com seva la sintonia aquesta però seran els de la tele els que facin els arrajaments necessaris perquè soni com cal. Per cert, que ell i la Paula s'han comprat un pis nou.
- Es traslladen? -diu la Cecília.
- Bé, només de pis, es queden a Sant Andreu.
- I què dius, que està la Marta a la pensió? No hi és la Remei? -pregunta la Cecília.
- No, ella té tota aquesta setmana de vacances. Però no tinc ni idea d'on pot haver anat. No he sabut res d'ella en tota la setmana.
- Per un cop, les coses comencen a anar pràcticament bé -diu la Mar.
- Ara només falta un miracle perquè la Teresa es recuperi... Pobre Montse, el que li queda encara per patir -diu la Cecília.

A la pensió, Marta xerra amb la Núria.
- Ja vaig llegir al diari que aquella amiga teva va ser trobada morta dimarts a la nit.
- Quan ho vaig saber em vaig quedar de pedra -diu la Marta -. L'últim cop que la vaig veure va ser a finals de juliol, quan va patir la filla del Fede aquell accident amb un gos.
- El diari deia que havia estat violada i drogada...Quina mort més horrible...
- I tant que ho és... Jo vaig intentar treure-la d'aquesta vida que portava, però estava massa enganxada a les drogues i envoltada de mala gent.
- Ara, almenys, t'has quedat tranquil·la.
- Més l'Ivan que jo. Ell no volia que parlés amb ella ni mantingués cap tipus de contacte. Però deixem el tema que tampoc m'agrada parlar-hi massa. Tu com estàs amb el Marcel?
- Doncs sembla que tot torna a la normalitat. Vivim junts al meu pis, a soles per fi...
- La teva avia ja ha tornat amb la Pilar?
- Ha marxat al pis, sí. Però la Pilar no torna fins aquesta nit. La veritat és que la meva avia tenia ganes de tornar a casa seva.
- Me n'alegro molt que encara que passi el temps i tot el que hem viscut, continuem sent amigues i confiant l'una en l'altra.
- És veritat, jo també estic molt contenta per tenir-te a prop meu. Ets de les poques persones en les que puc confiar...
Les dues s'agafen de la mà i somriuen.

Més tard, a La Fusteria, parlen el Fede, el Marcel i el Paco. El Rai també aprofitava l'ocasió de dir la seva quan la feina el deixava:

- Doncs he pogut venir perquè amb l'Alba estic més tranquil, sinó al Murphy no li podria haver donat el dia lliure -diu el Fede.
- Ha gaudit la Montse molt poc temps la felicitat de l'amor -diu el Paco -. Tan de bo la Teresa es recuperi.
- Recordo quan vivia amb el Santi i ella ens venia al pis per netejar-lo -diu el Fede -. Sabeu la quantitat de mocs que aquesta dona ens va clavar?
- I parlant del Murphy -diu el Marcel -, què faràs ara quan acabi el mes?
- Doncs despatxar-lo... Ell ja sabia que estaria un mes i al final s'ha estat quinze dies més.
- És molt bon paio. Segur que troba feina aviat -diu el Rai aprofitant que ha de deixar la safata.
- Aquest és un altre que aquest estiu ha mullat i que durant la tardor/hivern continuarà fent-lo... -diu rient el Paco.
- Dit per tu sona malament. Estic enamorat de la Carme si et refereixes a això, i espero que ens vagi molt bé.
- El meu pare no entén el significat de la paraula "Romanticisme". Mireu sinó com li va amb la Cecília.
- Pensava que trigaria en reconquerir-la menys temps del que en realitat necessito. És una dona amb caràcter!
- És una dona amb dos pams de front que mai tornarà amb tu, papa.
- Això ja ho veurem..., fill.
- Fem un brindis... -proposa el Fede-. Pels amors d'estiu!
- Jo brindo pels amors difícils però no impossibles -diu el Paco.
- A mi m'agradaria brindar pels amors de veritat -diu el Marcel.
- Doncs jo brindaré pels finals feliços -diu el Rai.
Cadascú agafa una cervesa i amb les ampolles fan aquests brindis que han proposat.

Per la tarda, Carme arriba a l'hospital. A la sala d'espera estan l'Ivan, la Marta, el Narcís, la Neus, el Murphy, el Borja i el seu pare, i els pares de la Neus. Carme saluda.
- On està la Montse?
- L'han deixada entrar a veure-la -respon l'Ivan.
- Per què no ens deixen a nosaltres entrar? -pregunta trist el Narcís.
- Perquè no poden entrar tots. L'avia necessita tranquil·litat.
- El doctor ha explicat alguna cosa? Tot segueix igual...?
- Sembla que no està evolucionant -diu el Pere.
- Ja...
- Jo estic resant -diu el Borja -. I li estic demanant al meu avi que l'ajudi a sortir-se'n.
- Jo també ho faig per les nits... -diu la Neus.
- Ara per ara, és l'única cosa que podem fer... -diu la Carme.

Montse té la mà de la Teresa agafada. L'habitació està enfosquida. Montse no deixa de mirar a la seva mare:
- Diuen que encara que s'estigui en coma, el malalt pot sentir el que li parlen. Jo no sé què pensar, però igualment necessito parlar amb tu, mare. Necessito dir-te que t'estimo, que sempre estaré al teu costat igual que tu ho has estat amb mi.
Montse s'emociona i fa un petó a la mà de la Teresa.
- No vull pensar en les poques esperances que els metges tenen... Ets forta, ets valenta, i t'has de posar bé... Jo no sabria viure sense tu, sense els teus consells, sense el teu suport... Tu sempre has estat quan més t'he necessitat i no et vull perdre, mare...!
Una infermera entra:
- Disculpi, ha de sortir. Els doctors han de fer un reconeixement al pacient.
Montse s'eixuga les llàgrimes i li fa un petó a la Teresa a la galta.
- Després torno, mare.

Surt de l'habitació i es reuneix amb tots a la sala d'espera. Ella busca el consol del Murphy a qui s'abraça plorant. Amb ella, uns quants més tampoc poden reprimir les llàgrimes.

En l'habitació de la Teresa tot sembla tranquil i en silenci. De sobte ella desperta, obre els ulls i mira al front, al peu del llit:
- Què feu vosaltres aquí? -diu ella amb mal humor.
- Ja et vaig dir que igual no s'ho prenia bé -diu l'Adrià.
- Això és per la impressió del primer moment -diu l'Alfons.
- Suposo que sí, ens ha passat a tots -diu l'Adrià.
- Algú em pot explicar què esteu fent aquí?
- Estimada amiga...
- Estimada meva...
- Hem vingut a per tu -diu l'Adrià.
- Ens has d'acompanyar... -diu l'Alfons.
- Ja? La meva filla em necessita, els meus nets... No puc marxar ara! Em nego!
- Així està escrit, Teresa... Hem de fer un llarg viatge... Però tranquil·la, no patiràs -diu l'Adrià.
L'Alfons s'acosta a ella i li tendeix la mà:
- Dóna-me-la... Ha arribat l'hora de tornar a estar junts, Teresa...
- Però..., no vull... -diu emocionada -. Tinc por...
- Marxem...
Teresa li dóna la mà a l'Alfons i s'aixeca del llit. Es mira a sí mateixa... I la màquina fa un senyal...

-ACABARÀ... DEMÀ

Channing