..Marcel i Núria arriben al vespre al seu pis.
- Hola, avia! Ja hem arribat! -crida la Núria. Però no rep cap resposta.
- No hi és la Roser?
- Sembla que no. Vaig a veure.
Núria es fica en una habitació i Marcel mira per un altre. Es tornen a reunir a la sala.
- Doncs sembla que estem sols -diu ella abraçant-se al Marcel.
- Tens ganes de més?
- La calor em fa pujar la temperatura... -contesta la Núria petonejant-lo.
Sona el mòbil d'ella.
- No contestis...
- Sí, pot ser la meva avia. No és normal que a aquestes hores no estigui a casa.
Núria busca la seva bossa i treu el mòbil, però la trucada correspon a la Míriam.
- Sí?
- Núria, saps qui soc?
- Sí, Míriam. Tinc el teu número al mòbil. Com estàs?
- Espero que millor que tu. Només volia saber què li ha semblat al teu novio la cinta que li he donat aquest matí.
- Quina cinta?
- No saps de què et parlo? Doncs pregunta-li i la mireu plegats. Esperaré la teva trucada. Adéu...
Núria amb cara de no assabentar-se de res, mira el mòbil.
- Aquesta noia no està bé...
- Qui era? -pregunta el Marcel.
- Res... una amiga, la que vaig conèixer a Sitges... Però no sé de què m'estava parlant.
- Ah, sí! Aquest matí l'he vista aquí, al portal del pis. M'ha donat una cinta de vídeo sobre les vostres vacances. La vaig deixar aquí sobre.
Marcel mira al moble però no hi ha res. Núria fa una ullada i veu una funda damunt la tele. S'acosta al vídeo però dintre no hi ha res.
- Em sembla que aquesta funda era la de la cinta -diu el Marcel
- Però la cinta no hi és... i la meva àvia tampoc. Marcel, què et va dir?
- Res, que la miréssim plegats, que t'emocionaries veient el que vau fer juntes en aquestes vacances...
- Què??
La cara de la Núria canvia radicalment i empal·lideix.
- He de trobar la cinta, i a la meva avia!! Què filla de puta...
- Núria què passa??
- Queda't aquí per si truqués la meva avia... Torno de seguida!!
Núria agafa el mòbil i les claus, i surt corrent del pis.

Al pis de la Marta i l'Ivan, ell surt de l'habitació després d'haver-se dutxat i mudat.
- Vull acompanyar-te a l'hospital, Ivan.
- No cal, de veritat. Queda't i descansa. Jo intentaré convèncer a la meva mare perquè marxi a casa i dormi una estona. I em quedaré amb la meva avia.
- Si necessiteu res, o si es produeix algun canvi...
- No pateixis, et trucaré. T'estimo.
- I jo.
Es fan un petó. Ivan després, agafa les claus i se'n va de casa. Marta es comença a preparar una amanida.
Poc després, rep un missatge al seu mòbil. Ho deixa tot per consultar-ho. El seu rostre mostra preocupació:
- Mare meva! No pot ser...
I dit això, agafa la seva bossa i surt ràpidament del pis.

Carme està parlant per telèfon:
- O sigui que dijous al vespre arriben...
- Sí, i li dius a la meva germana que no s'amoïni per res, que nosaltres estem molt bé. Que la Desi està preciosa i que ens ho estem passant de meravella!
- La Roser té ara altres preocupacions...
- I si veus a la Montse, li dius que aniré a l'hospital així que pugui. I diu la Mari que li donis ànims també de part seva...
- Tranquil·les que li diré quan la vegi.
- Fins d'aquí no res, Carme.
- Adéu Pilar... Salutacions per tothom.
Carme penja i seu al sofà al costat de la Roser.
- S'hauria d'haver posat vostè.
- Jo no em veia amb cor. Tu has vist el mateix que jo a la cinta. Com ha pogut fer la Núria una cosa així? Com la vas deixar?
- No sabia res... Però ara la trucaré per parlar amb ella.

Sona el timbre de la porta i Carme va a obrir.
- Has vist l'avia?
Carme, amb cara de pocs amics es retira, deixant a la Roser a la vista de la Núria.
- Avia, està bé? Per què has marxat? Has vist la cinta?
- Núria, què has de dir? És pot saber què has fet?
- Tu també l'has vista? Jo... jo, us ho puc explicar... No sabia el que m'estava fent, no sabia que em gravava... Jo vaig beure massa aquella nit... i sense adonar-me'n em va porta a casa seva i...
- La meva neta..., com has pogut...?
- Avia..., Carme... m'heu de creure! M'ha posat un parany! Vol venjar-se de mi perquè he tornat amb el Marcel...
- Núria... al vídeo estàs al llit amb una noia... No te n'adones??
- Mare, potser ara no és el millor moment per parlar però m'heu de creure... No va ser res voluntari, i em va gravar d'amagat, per fotre'm després...
- Quina vergonya, Núria... Jo no vull tornar al teu pis. La Carme recollirà les meves coses i tornaré al pis de la Pilar.
- Vull que em cregueu.. si us plau...
- Núria, com has dit, igual ara no és el millor moment per parlar.... Ja ho farem demà o quan sigui...
- Tens tota la raó mare... Ah, i cap paraula al Marcel... Ell no deu saber res de tot això! Callareu, oi?
Carme mira a la Núria i a la Roser però aquesta no treu la vista del seu davant. Cap de les dues diu res.
- Acceptaré aquest silenci com un sí. Adéu.
Núria marxa. Carme s'acosta al vídeo i treu la cinta.
- Què penses fer? -diu la Roser.
- Llençar-la a les escombraries.
Núria, al carrer, truca a la Míriam però té el mòbil apagat.

Ivan entra al seu pis:
- Marta!!?? Marta?
Encén la llum. El pis està buit. Se n'adona que l'amanida està mig per fer. Nerviós, seu al sofà. Agafa el seu mòbil i la truca.

Marta camina amb presses quan sent el to del seu telèfon. Es deté i mira la pantalla. Quan veu que és l'Ivan, el torna a ficar a la seva bossa i continua el seu camí. Ivan penja:
- Merda!! On has anat, Marta? -diu entre dents.
Després, s'aixeca, és fica al dormitori i segons després, torna a marxar.

Marta continua el seu recorregut. Torna a consultar el mòbil, aquest cop per mirar el missatge de text que havia rebut.
Va mirant els noms dels carrers. Sembla nerviosa, inquieta. A vegades, travessa els carrers sense mirar. No hi ha molta gent. Gira una cantonada i comprova que és el carrer on ha d'anar.
A pocs metres, un solar envaït per cotxes aparcats, capta l'atenció de la noia. Es dirigeix cap a ell i es fica entre els cotxes com buscant alguna cosa.
De tant en tant, mira al seu voltant. Marta continua caminant entre cotxes quan en un racó veu un cos estirat al terra... Ràpidament s'acosta a ell i s'agenolla:
- Mare de Déu, Júlia! Què t'han fet?
Júlia es troba amb la cara feta pols i la roba estripada. Pot parlar amb molta dificultat. Té una agulla punxada al braç i una goma lligada.
- Vaig a trucar a una ambulància...
- No..., no cal Marta... -diu amb dificultat i un to feble -. Sabien el que havien de fer... Ells m'han punxat després de...
- Qui? Júlia, qui t'ha fet això??
- Marta..., ho sento molt... Sento tot el mal que t'he fet...
- No parlis Júlia... -diu Marta nerviosa mentre intenta trucar l'ambulància.
- No arribaran a temps... I és el millor, Marta...
Júlia comença a tossir mentre Marta aconsegueix avisar als serveis mèdics.
- Què t'han fet, Júlia? -diu plorant.
- Ei... no ploris..., no m'ho mereixo després de tot... -torna a tossir -. Marta, vull que em perdonis... necessito que em perdonis...
- Clar que sí, Júlia...
- Gràcies... Demà dimecres és el meu aniversari...
El fil de veu de la Júlia s'apaga. Marta, impotent, escolta les sirenes però ja és tard.

-CONTINUARÀ... DEMÀ

Channing