..El timbre de casa de Fede i Blanca sona i ell obre.
- Ei, Marcel! -diu fent-se una abraçada -. Quan has arribat?
- Ahir dimecres a la tarda. Vosaltres com esteu? I l'Alba?
- Nosaltres bé, ella és la que sembla que no ho acaba de pair. Ara ens anàvem a l'hospital. Li treuen la bena que té a la cara, la pitjor ferida que va patir.
Apareixen la Blanca i l'Alba. El Marcel les fa un petó a totes dues.
- Doncs si voleu us acompanyo -diu el periodista.
- Com vulguis, així em poses al dia de tot pel camí.
- Fede, recorda'm que després truqui a la meva mare. És que la Hanna és amb ells.
- Molt bé. Va, anem.

A la pensió, la Remei taral·leja una cançó mentre despara taules després de l'esmorzar. Paquita surt de la cuina.
- Què contenta se't veu, Remei!
- Deu ser perquè agafo vacances la propera setmana.
- I què penses fer?
- Faré una cosa diferent al que faria la resta durant les seves vacances. Però per saber-ho, t'hauràs d'esperar a que torni.
- Oh, quin misteri! -diu la Paquita somrient.

Sona el timbre de la porta i va a obrir la Paquita. Son el Manu i la Paula.
- Hola, nois!
- Hola, Paquita. Podem passar? Volem parlar amb tu.
- Clar, aneu al menjador.
Els dos germans entren i la Paquita li demana a la Remei que els deixi sols. Els tres seuen i el Manu posa damunt la taula una carpeta.
- Què ha passat res? Heu tingut notícies del vostre pare?
- No, no és res d'això. És que ahir un notari va anar a casa per fer efectiu el testament del nostre avi.
- Va fer testament? I què pinteu vosaltres en això?
- Jo res, però la meva germana sí. Ella és l'hereva de tot el que tenia estalviat el meu avi.
- Què bé, no Paula? Uns petits estalvis per quan siguis gran!
- No tan petits, Paquita -diu el Manu -. Uns cent milions de pessetes.
- Què??? Estàs segur d'això?
- Clar, mira els papers.
Manu obre la carpeta i treu els documents que ho certifiquen.
- Mira'ls...
- I com és possible que el teu avi aconseguís tot això?? Però si semblava que vivia en la misèria!
- Jo em faig la mateixa pregunta... El cas és que la Paula no podrà disposar de tot això fins que no sigui major d'edat. Si estigués aquí el nostre pare ho podria administrar ell però com ha abandonat la llar familiar, diu el notari que la Paula pot escollir a una altra persona major d'edat perquè ho faci.
- I t'ha escollit a tu, Manu...
- No... -diu la Paula -. Vull que siguis tu!
La Paquita es queda sorpresa.

La Carme està a La Fusteria parlant amb el Rai:
- Doncs aquesta tarda torno a Figueres per enllestir el trasllat de les meves coses a veure si per la setmana vinent ja tinc la casa habitable.
- Què bé, estarem més a prop l'un de l'altre... I a la Núria ja li has dit?
- Que torno a Sant Andreu? No... vull donar-li una sorpresa...
- No em referia a això sinó a que tu i jo mantenim relacions.
- Ah! No, això tampoc li he dit, no vull precipitar-me perquè nosaltres estem començant com aquell que diu... Qui sap el que ens pot passar.
- Jo sí sé el que ens passarà, però si tu vols esperar..., per mi, cap problema.
Núria entra parlant pel mòbil.

- Sí, a dinar... Molt bé, Míriam. Després? -riu -. Després ja veurem si tenim postres o no. Un petó, déu...
- Hola Núria -diu acostant-se a ella la Carme -. Seiem?
- Sí... Què és el que em vols dir que no podies fer-ho a casa?
Rai s'acosta abans fins i tot que seguin:
- Què voleu prendre? -diu mirant a la Carme amb ulls delators.
- Una cervesa sense alcohol ben fresqueta -diu la Carme.
- Jo un refresc, el de sempre.
- Molt bé, ara us ho porto -diu el Rai.
- Ui mare! Quina miradeta t'ha fotut el Rai!
- No diguis ximpleries, Núria. T'he de dir una cosa...
- Ja, per això m'has fes venir... I què és?
- Torno a instal·lar-me a Sant Andreu. Treballaré a Barcelona a partir de la propera setmana.
- Sí?? Ostres, mare! Què contenta que estic!! -diu emocionada la Núria que s'aixeca per abraçar-la. - I per què has pres aquesta decisió?
- Perquè volia estar més a prop teu. Aquests dies que hem passat juntes m'han fet pensar que hem estat massa temps separades i no volia que passés més temps així.
- Quina alegria m'has donat! I quan comences el trasllat i tot això?
Rai porta les begudes quan sona el mòbil de la Carme. El mira:
- És la Teresa... Perdona'm Núria, torno de seguida.

Carme surt a fora del local entrant poc després el Marcel que es col·loca darrere de la Núria.
- Hola -diu ell.
Núria es queda pensant durant un curt instant quan diu abans de girar-se el nom de la persona que té darrere d'ella. S'aixeca i s'abracen.

Cecília i Paco entren al pis del seu fill i la Blanca, i passen al saló.
- Com ha anat tot? -pregunta la Cecília.
- Li ha quedat cicatriu finalment? -diu el Paco.
- Sí, per desgràcia, sí... -diu la Blanca apesarada.
- Ella no ha volgut ni veure's a la consulta del metge -diu el Fede.
- Però tan se li nota?
- Sí, Cecília... -diu la Blanca.
- On està? Volem veure-la -diu el Paco.
- A la seva habitació.
De sobte, s'escolten uns vidres trencant-se. Corren tots quatre a l'habitació de l'Alba i obren la porta. Un mirall està fet bocins i ella es gira plorant:
- Què m'han fet, papa...? Què m'han fet a la cara...?
- Filla, vine amb mi...
- Soc un monstre, papa... no vull sortir al carrer, promet-me que no em deixaràs sortir mai més...
- Alba, filla meva... -diu el Fede emocionat.

A la pensió, Remei està traient la pols dels mobles del menjador quan apareix la Paquita.
- Remei, he de sortir un moment. De camí aniré a comprar algunes coses que ja comencem a tenir la nevera buida. Et quedes al càrrec.
- No pateixis, dona. Fins ara.
Paquita se'n va i Remei aprofita per entrar a la cuina. Surt amb la revista de l'altre dia i l'obre per un full. S'acosta al telèfon i truca:
- Hola, bon dia. Soc la Remei Fàbregues i trucava per confirmar la meva cita de la propera setmana... Sí, dimarts entrada i dijous o divendres sortida... Molt bé... Ai! Estic tan nerviosa! ... Moltes gràcies, fins la setmana que ve.

Míriam està esperant en la taula d'un restaurant, bevent vi i mirant el rellotge desesperada. Agafa el mòbil i fa una trucada:
- Merda, apagat o fora de cobertura! On t'has ficat, Núria...??
Núria es troba entre els llençols d'un llit, acompanyada pel Marcel.

-CONTINUARÀ... DEMÀ

Channing