..Ivan arriba a la sala d'espera de l'hospital on son el Paco consolant a una Cecília molt nerviosa, i la Marta amb la Júlia dretes en l'altra banda de l'habitació.
Ràpidament, Marta busca els braços de la seva parella que l'abraça ben fort.
- Què ha passat? I què fa aquesta aquí? -diu seriós.
- Ella és responsable del que ha passat! -diu la Cecília sentenciant.
Júlia els mira a tots i surts corrent. Marta intenta seguir-la però l'Ivan l'atura.
- Deixa-la i explica'm el que ha passat...
- Ara no és moment... Estem pendents del que ens han de dir els metges sobre les nenes.
De sobte, arriben la Blanca i el Fede que es dirigeix als seus pares:
- Què ha passat? On és l'Alba? -diu el Fede nerviós. - I la Hanna? Com està?
- Fede... fill... -diu la Cecília plorant aixecant-se per abraçar-lo.
- Però això què vol dir? Algú em pot fer el favor d'explicar-m'ho? -crida el Fede.
- Tranquil, fill -diu el Paco -. La teva mare està molt nerviosa. No trigarà el doctor en dir-nos alguna cosa suposo.
- I vosaltres què feu aquí? -pregunta la Blanca respecte a la Marta i l'Ivan.
- Jo estava allí quan el gos va saltar i va caure damunt d'ella... -diu la Marta.
- Un gos?? Déu Meu! -diu el Fede -. I es pot saber què fèieu vosaltres? On estàveu??
Un doctor entra a la sala acompanyat per la Hanna que corre a abraçar a la Blanca...
- Filla!!! -diu molt contenta -. Com et trobes? Doctor, com està?
- Son vostès els pares d'aquestes noies?
- Sí... Bé, som els pares d'ella i jo el pare de l'altra. A la seva mare no l'he pogut trobar. On és la meva filla, doctor? Com es troba?
- L'altra nena, Alba..., ara mateix està al quiròfan.
- Al quiròfan? Però per què? -pregunta el Fede amoïnat.
- El gos la va ferir al rostre. L'està intervenint el cirurgià plàstic.
- Això què vol dir, doctor? La vida de la meva filla no corre perill, oi?
- No, per això no pateixi. Però ha de saber que fins que no s'acabi l'operació, no puc assegurar-li si el rostre de la seva filla quedarà com abans... Pot ser li quedi alguna mena de seqüela.
Tots es miren amb cara de preocupació.

Núria es desperta quan sent entrar amb la Míriam a l'habitació. La mira i somriuen. L'altra noia porta una safata amb l'esmorzar.
- Bon dia, dormilega... Com has passat la nit? Has dormit bé?
- Sí, de conya...
Míriam s'apropa a la Núria que es deixa fer un petó als llavis.
- Et va agradar...?
- Sí -respon la Núria somrient -. Mai havia sentit res semblant amb cap home... i mira que amb el darrer amb qui em vaig embolicar vaig fer moltes bestieses, però no sé... és diferent.
- Ho és, jo he gaudit molt d'aquesta nit que em passat juntes. Llàstima que haguem de tornar a fer vida normal...
- Ostres!!! La meva mare em matarà!! Quina hora és?
- Quasi les 10..., per què?
Núria s'aixeca del llit i comença a buscar la seva roba i a posar-se-la.
- He d'anar a l'apartament, hem de fer l'equipatge... El tren surt en dues hores!!
- I no t'ha trucat?
- Tinc el mòbil sense bateria.
- Va, em vesteixo i et porto.
- T'ho agrairia.
Míriam torna a agafar la safata i se la emporta d'allí.

Míriam deté el cotxe quasi a la porta de la urbanització.
- Bé, suposo que ens podrem veure quan estiguem a Barcelona, no?
- Ja ens trucarem -diu la Núria -. Moltes gràcies per tot, Míriam. M'ho he passat molt bé amb tu.
- Jo també...
Però quan la Míriam s'acosta a la Núria per fer-li un petó, ella el rebutja...
- Fins aviat... -diu la Núria mirant per tot arreu abans de sortir del cotxe.
Núria travessa el carrer i entra a la urbanització.

Ràpidament es dirigeix cap al seu apartament on la Carme l'espera.
- D'on vens a aquestes hores? Em tenies amoïnada!
- Estava tan cansada que em vaig quedar a dormir a casa de la Míriam. I no et vaig poder trucar perquè tinc el mòbil sense bateria.
- Va, afanya't en fer la teva maleta que en mitja hora truco al taxi. I el Rai deu estar a punt d'arribar. Ve amb nosaltres....
- Ah, molt bé! I tu, què vas fer anit mare?
- Jo..., res... Veure la tele. Però va, no preguntis i ves fent, corre!!
Núria puja als dormitoris i Carme mira per la finestra molt somrient.

La Paquita entra en La Fusteria i seu amb la K que s'està prenent un refresc.
- Gràcies per venir Kristina...
- Tu diràs, què vols?
- Et volia parlar del Manu i del que ha passat.
- Ho imaginava, però no em demanis res, si us plau.
- K, l'has d'ajudar. Aquest any ha estat molt dur per ell. Tu ho saps tan bé com jo. I el que hem de fer és entre tots, donar-li un cop de mà, per ell i per la Paula.
- Li va clavar una pallissa al Gus... Va voler matar al seu avi...
- Potser haurà d'anar a tractament, com ho va fer el seu pare. Però no servirà de res si no li fem costat. Si us plau, Kristina... sé que tu em pots ajudar...
- Demà marxo uns dies amb la meva mare. Quan torni ja hauré pres una decisió.
- Potser llavors, sigui tard. Bé, jo et vull obligar a res. Gràcies per haver vingut. Jo torno a la pensió. Adéu, Kristina..., bones vacances!
Paquita s'aixeca decebuda i se'n va deixant a la K donant-li voltes al cap.

Marcel entra poc després de sortir la Paquita i seu a la barra.
- Què et poso? -diu el Murphy.
- Una cervesa.
- Què sols se't veu darrerament. On tens a la francesa?
- La Ivonne...? No li diguis a ningú, eh? Però ho hem deixat córrer...
- I això?
- No puc deixar de pensar en la Núria, no me la trec del cap. I he decidit tallar fins que m'aclareixi. Aquest vespre marxo a Paris a recollir les meves coses que estaven a casa d'ella.
- Ho sento.
- No passa res... I el Fede? Em volia acomiadar.
- A l'hospital suposo.
- A l'hospital? És que ha passat res?
- No t'has assabentat? Un gos va atacar l'Alba...
Marcel es queda sorprès i surt ràpidament del local.

Al tren, Carme i Núria ja estan assegudes quan entra el Rai i intentant pujar el seu equipatge al prestatge, està a punt de donar-li un cop a la Carme, com quan van sortir de Sant Andreu. Però aquest cop, ell impedeix que això passi però en canvi tots dos s'envien mútuament unes mirades de complicitat total. Després ell seu...
- Ja tens ganes de tornar a casa? -pregunta la Carme.
- La veritat és que no, gens. M'ho he passat tan bé aquests dies que m'hagués quedat aquí uns altres quinze.
- Però les vacances tenen això... sempre arriben a la fi.
- I tu què, Rai? A treballar tot l'agost?
- Quin remei! Algú s'ha de quedar... però el Murphy, el meu amic que em substitueix, també es quedarà amb mi. Ara és el Fede qui es pren uns dies de vacances.
- Què haurà passat a Sant Andreu en aquests dies que hem estat fora? -pregunta la Núria.
- Res... què vols que passi a Sant Andreu a l'estiu? -diu la Carme.
S'escolta l'avís de sortida del tren. Les portes es tanquen i mentre ells miren per la finestra, el tren es posa en marxa.

Mentrestant, a l'hospital però en una altra habitació, el Gus obre els ulls. El primer que fa és de mica en mica, mirar al seu voltant i veu a la Mar que seu al llit, al seu costat. Ella el somriu i l'acaricia els cabells.
De sobte, Gus veu que la Mar mou la boca. Gus li demana que ho torni a repetir i se n'adona que no s'ha escoltat a sí mateix.
- Gus?? Calma't!
Mar prem el timbre per cridar una infermera. El noi està nerviós.
- Què et passa?
- No sento res! No t'escolto! -diu cridant.
Gus reflexa amb la seva mirada la por que està sentint en aquest moment.

-CONTINUARÀ... DEMÀ

Channing