..Carme, Núria i Rai surten plegats de l'estació de Sitges amb tot l'equipatge disposats a aturar un taxi.
- Sempre que es necessita un no n'hi ha -diu la Carme.
- El que podríem fer és compartir-lo. Primer que ens deixi a nosaltres en l'apartament i després a ell, o al inrevés -diu la Núria.
- Sí, potser una bona idea. I paguem el trajecte entre tots -diu el Rai.
- D'acord... Ei, aquí arriba un... Atureu-lo que no ens l'agafi ningú.
Rai aconsegueix aturar el vehicle. El taxista baixa per pujar les maletes al cotxe i tots tres entren. Quan el taxista torna a seure els pregunta a on els porta:
- Nosaltres anem a la urbanització Sol i Platja -diu la Carme - Sap on és? Sinó miro l'adreça...
- Carrer Montblanc -diu el Rai.
- Com ho saps? -pregunta la Carme.
- És que jo tinc llogat un apartament en aquesta mateixa urbanització.
- No fotis?? I quin número d'apartament tens? -pregunta la Núria.
- El 13. I vosaltres?
- El 15 -respon la Carme -. Serem veïns!
- Quina casualitat, oi? -diu el Rai content -. Doncs va, que tots anem al mateix lloc!
Carme i Núria es miren rient-se i molt animades.

Al dia següent, Alba es presenta a la pensió per esmorzar amb el seu avi.
- Què vols fer avui reina? Vols que anem a la platja?
- No sé... La platja no m'agrada massa. Prendre el sol pot fer malbé la meva pell. Estic molt blanca.
- Osti, sí que comences d'hora a preocupar-te per la teva pell!
- Si vull ser una actriu famosa, he de mantenir-me guapa.
- Tu ja ets molt guapa. I ho seràs quan tinguis els anys que has de tenir per marxar als Estats Units a estudiar interpretació.
- Igual no cal que marxi. Ahir em van trucar de la tele per si volia presentar-me a unes proves per interpretar un paper a una nova sèrie.
- I la teva mare què hi diu?
- Ella em deixa si el meu pare em deixa també. Amb això de l'embaràs està molt rara.
- Doncs anem després a La Fusteria i li comentes. Vols més torrades?
- No, gràcies. He de mantenir la línia.
Paco fa un somriure socarró.

A La Fusteria, Murphy serveix a la Mari un cafè amb llet:
- Gràcies
- Vols res més?
- No...
- Ets nova a Sant Andreu?
- No, he viscut aquí tota la vida, però he estat un any vivint fora.
- Et tornes a instal·lar?
- Encara no ho sé. En principi només he vingut per passar uns dies. Necessitava tornar
- Per deixar enrere alguna cosa?
Mari se'l mira i dubta si contestar-li o no.
En aquest moment entra el Fede amb la Hanna que porta una nina de porcellana. Fede saluda a la Mari.
- La Paquita s'emprenyarà si no esmorzes a la pensió... Però jo encantat! Per cert, has vist quina filla més maca que tinc?
- Com que una filla?
- Adoptada, per la Blanca i jo. Es diu Hanna. Saluda a la Mari...
La nena s'apropa a la perruquera però aquesta s'ha quedat absent, amb la mirada fixa en la nina. Pel cap de la Mari es succeeixen una barreja d'imatges i records, crits i sorolls..., i una nina al terra.
Fede la treu de la seva absència.
- Què et passa res? Mari?
- Què...? perdona, m'he perdut en els meus pensament durant una estona. Què em deies?
- Res, que la Hanna et volia saludar.
Mari li fa dos petons a la nena. Després el Fede li diu a la Hanna que segui en una taula i li porta un batut:
- Ves en compte amb la nina no la vagis a trencar que és molt fràgil. I al tanto amb no tacar-te.
El Fede mira a la Mari i al Murphy que estan pendent d'ell:
- És que si la nena es taca, la Blanca em mata.
- "Si està neta, no és roba", Refutació de Clive a la Lleis de Walker -diu el Murphy.
Ara és a ell al que miren estranyats.

Al mercat, la Pilar xerra amb la Roser.
- Té, emporta-t'ho tot perquè vull fer un dinar especial avui que ve la Mari a casa.
- Aquesta no sé què ha vingut a fer aquí un altre cop.
- Tu tan rondinaire com sempre! La llàstima és que no s'hagi portat la meva neta.
- Va, calla d'una vegada i dóna'm la bossa que tinc pressa. La Blanca em fotrà al carrer! I a més, que tu tens un client.
Roser agafa la compra i se'n va i la Pilar atén a l'Eliseu.
- Bon dia... Què li poso?
- Doncs vull fer unes llenties que em surten boníssimes i clar, qui millor que a vostè demanar-li els ingredients.
- A mi també em surten molt bones, però les faig amb verdures. El meu colesterol no em permet abusar del greix.
- Jo encara m'ho permeto, almenys de tant en tant. Per cert, l'altre dia no vaig poder evitar veure com li canviava la mirada quan va veure a aquella noia morena...
- Es deu referir al dia que va venir la Mari.
- Sí, bé, suposo. És filla seva?
- No, no... però com si ho fos. Feia temps que no sabia res d'ella.
- És que, perdoni'm si li semblo ara tafaner, però he sentit que parlava de la seva neta i clar he pensat...
- Sí, la tinc, però és una història molt llarga. S'avorriria i a més a més, no li donaria temps de fer les llenties -diu la Pilar animada.
- Bé, potser en una altra ocasió. M'agrada molt escoltar i més històries que semblen tan interessants com la seva.
Eliseu somriu i la Pilar fins i tot, es posa vermella.
- Vaig a posar-li la comanda.

Paco entra en La Fusteria amb l'Alba. Ell es dóna pressa per fer-li un petó a la Hanna que pentina a la seva nina.
- Quina nina més maca! Qui te l'ha comprat?
- Jo, ahir a la tarda -diu el Fede.
- Almenys tens bon gust per alguna cosa, fill -diu fent broma.
- Què vols, Paco?
- Res, l'Alba que et volia dir una cosa.
- Em dones permís per presentar-me a un casting per una sèrie de televisió? La mare diu que si tu estàs d'acord puc fer-ho.
- Clar reina, tens el meu permís. I quan és?
- He de trucar perquè m'ho diguin.
- Quan ho sàpigues m'ho dius. Ara seu amb la Hanna mentre parlo amb el Paco. Vols prendre res?
- Una aigua.
Fede i Paco s'aparten mentre l'Alba seu amb la Hanna.

- Jo ja no jugo amb nines -diu l'Alba.
Hanna la mira en silenci.
- Saps que faré un casting per sortir en la tele? I segur que m'agafen, perquè soc la més maca de totes.
Hanna continua pentinant la nina. El Murphy li porta l'aigua i poc després s'acosta el Fede.
- Vaig a parlar amb la Blanca. Espereu-me aquí. Quan torni aneu a fer un tomb amb el Paco i aquest vespre anem al Tibidabo.
- Al Tibidabo? Jo ja soc gran per anar-hi! -protesta l'Alba.
- Bé, si tu et vols quedar amb l'avia... Però la Blanca i jo anem amb la Hanna..., fes el que vulguis. Ara torno.
Alba es queda seriosa mentre la Hanna segueix callada.

Mentrestant, a Sitges..., Rai pica la porta de l'apartament de la Carme i la Núria.
- Ei, hola! Passa -diu la Núria al obrir.
- Voleu venir amb mi a la platja? Em fa mandra anar-hi sol.
- La meva mare em sembla que sí que volia anar però jo vaig de compres. Si vols parla amb ella i podem quedar per dinar, què et sembla?
- Ah, perfecte!
- Hola Rai! Quina sorpresa! -diu la Carme baixant a la saleta.
- Bé, jo marxo. Ens veiem a l'hora del dinar. Déu...
Núria agafa la bossa i se'n va.
- Què volies res, Rai?
- Vols acompanyar-me a la platja? Veig que pensaves fer-ho...
- Sí, clar... per què no? La meva filla m'abandona per les compres i em feia una mandra anar-hi sola... Va, anem! -diu la Carme animada.

Mari arriba amb la Pilar al seu pis on la Roser les espera amb la taula ja parada i el dinar posat.
- Seu, seu -diu la Pilar
- Gràcies... Quina taula! No s'han excedit una mica preparant coses?
- Has de menjar nena, que estàs molt prima -diu la Roser.
- No li facis cas. No sabia ben bé què preparar i per això he pensat que una mica de tot estaria millor.
- No s'hauria d'haver molestat Pilar, si jo tinc poca gana... Trobo tant a faltar la Desi que no tinc apetit.
- L'hauries d'haver portada. Jo la trobo molt a faltar també, fa tant de temps que no la veig... Deu haver crescut molt.
- Sí, és quasi una doneta. I xerra molt. Li parlo de vostès, del Santi, de la gent d'aquí... La pobre té un embolic molt gros entre el castellà i el català. Després de dinar podem trucar a la meva avia perquè es posi la Desi.
- Trobo que és una idea fantàstica! -diu la Pilar emocionada.
- Va, menja que es refredarà -diu la Roser.
- I també m'has d'explicar tot el que has fet aquests mesos, com t'ha anat la feina... tot.
- Tot el que pugui explicar -diu la Mari fent un somriure forçat.
- Clar, dona... Però menja, menja... -insisteix la Roser.

En una botiga de roba, Núria mira pantalons. Al seu costat hi ha una noia d'uns vint anys amb els cabells molt vermells, prima, d'ulls verd i amb moltes pigues. Totes dues agafen la mateixa peça de roba.
- Perdona, me'l deixes? Jo els he vist primer -diu la Núria.
- Em sembla que t'equivoques. Jo els he agafat abans que tu.
- Jo diria que no. O sigui que si ets tan amable de deixar-me'ls.
- D'acord, no penso discutir per uns pantalons com aquest. A més, ben mirats fan més per tu que per mi. Son d'un color trist i fosc...
La noia deixa els pantalons i surt de la botiga deixant a la Núria bocabadada.

Al vespre, la Blanca, el Fede i les nenes arriben al Tibidabo. Un cop dins fan un tomb pel recinte barrejant-se entre la gent. Després de caminar una estona, es detenen en una atracció que consisteix en pujar molt alt per deixar caure a la gent de cop fins a baix.
- Pugem? Deu ser molt emocionant!! -diu la Blanca.
- A mi em fa por -diu l'Alba.
- La veritat que deu ser acollonant pujar a això, eh? -diu el Fede.
- Ara em diràs que estic casada amb un cagat? Doncs res, la Hanna i jo sí que hi muntem, oi Hanna?
La nena assenteix amb el cap.
- Veieu? Dues dones valentes!! -diu la Blanca fent-li un petó a la seva filla -. Ens espereu aquí
- Blanca, que això pot ser perillós... -diu el Fede.
Però la farmacèutica no fa cas.
- Té, aguanta-li la nina a la teva filla. Per cert, molt maco el regal, eh? -diu la Blanca somrient.
Fede, però, no suporta que marxin soles.
- Alba, cuida de la nina i espera'ns aquí. Blanca!! -crida -. Espera que vinc amb tu... I que Déu ens agafi confessats -diu entre dents.
Alba agafa la nina mentre veu com els altres tres marxen.

Pilar i Roser seuen al sofà per mirar la tele:
- Quina il·lusió m'ha fet sentir a la Desi -diu la Pilar.
- Ja se't nota, ja.
- Quina pena que hagués de tancar el negoci. Igual torna a Sant Andreu per viure.
- No ho crec. No m'ha donat aquesta impressió.
- El que no entenc és per què decideix marxar de Granada i deixar-se a la Desi amb la Cari. Tu no l'has notada una mica estranya?
- La Mari sempre ha estat així. I ara calla, que no em deixes veure la televisió.
- Ja callo, ja callo... Què pesada!

Fede, Blanca i Hanna tornen amb l'Alba.
- Quina descàrrega d'adrenalina! Ha estat al·lucinant! -diu la Blanca.
- Molt emocionant... ja ho crec.
- Tu una mica més i vomites allí dalt... Fixa't en la Hanna que no s'ha queixat en cap moment...
Però la Hanna en aquest instant estava pendent d'una altra cosa. Blanca se sorprèn:
- Què ha passat Alba?
Hanna agafa la seva nina del terra amb el cap trencat. I mira fixament a l'Alba...
- Res, algú m'ha empenyut a mi i m'ha caigut de les mans...
Alba tampoc li treu la vista a la Hanna mentre s'explica.
- Ho sento..., però se m'ha escapat de les mans... No he pogut evitar-ho...
- No passa res Alba, tu no has tingut la culpa...
Fede abraça a la seva filla i Blanca consola a la Hanna trista. Però les dues noies no es deixen de mirar.

-CONTINUARÀ ...-

Channing