..La porta del pis de la Núria s'obre i entra algú que encén els llums.
- Núria? - diu la Carme en veu alta.
- Mare... - respon amb un to de veu molt fluix. Carme se n'adona que la seva filla està al sofà estirada, pàl·lida i amb la boca seca.
- Núria, què tens? Et trobes bé? Vols aigua? Què fas aquí tancada a les fosques?
Núria es mira a la seva mare. Està molt trista i aixeca els braços perquè la Carme l'abraci ben fort. Un cop arropada per ella, Núria comença a plorar.

Paquita es presenta al pis del Gus. Obre la porta la Kristina.
- Hola, què hi és el Manu?
- Sí, estem sopant. Vols passar?
- Sí, millor. Gràcies nena.
Paquita entra i el Manu quan la veu posa mala cara.
- Què vols tu ara? -diu ell amb indiferència.
- Manu, volia parlar amb tu...
- Si vens a parlar-me del meu pare ja estàs perdent el temps. I si vens a dir-me que he de veure més a la meva germana, doncs ja ho sé. Demà aniré a veure-la, contenta? I ara, si us plau, deixa'm sopar tranquil.
- Manu..., el teu pare ha marxat de casa -diu una mica trista.
- Com que ha marxat de casa? Què vols dir?
- El teu avi es va presentar i ell va perdre els estreps davant la Paula. Jo vaig intentar consolar-la però ella va agafar por... El teu pare em va escriure aquesta carta de comiat...
Paquita li dóna al Manu perquè la pugui llegir.
- Ell vol que et facis tu càrrec de la Paula.
Manu llegeix les lletres que el Manel va deixar escrites i poc després arruga el paper.
- Quin mal parit! Cago en la puta!! Quina família m'ha hagut de tocar!! -diu donant un cop de puny sobre la taula.
- Manu, calma't si us plau -diu la K.
- Escolta'm, jo havia pensat tornar-me'n a la pensió -diu la Paquita -. Així tu podràs tornar a casa teva amb la Paula i la K si voleu... Jo només volia dir-te això. Fins que prenguis alguna decisió estaré amb la teva germana a casa vostra. Adéu, Manu...
Paquita, amb la mateixa prudència amb qui ha parlat, dóna mitja volta i se'n va.
Manu busca en una abraçada a la K, els ànims per pensar el que ha de fer.

Carme deixa un entrepà damunt la tauleta i un got d'aigua, i seu amb la Núria que s'acaba de dutxar. La noia agafa l'entrepà i el mossega.
- Vols parlar...?
Núria no diu res, té la mirada perduda.
- Penses en el Marcel? L'has vist...?
- Sí.
- I què? No ha estat com esperaves potser
- No..., ni assemblar-se. El Marcel ha vingut amb la seva nuvieta francesa... I no ha estat capaç de dir-m'ho abans...
Núria comença a plorar un altre cop. Carme agafa l'entrepà per deixar-lo al plat i torna a abraçar a la seva filla.
- Tranquil·la..., plora tot el que vulguis...
- Ha estat un any horrible, mare... La mort del pare, la malaltia de la Clara, tu has estat fora..., el Víctor, el Marcel... No puc més mare, no puc!
- Mai sabem quan la vida se'ns pot girar en contra, Núria. I no sempre estem preparats per afrontar els problemes.
- Només vull dormir..., oblidar-ho tot...
- Has de ser forta i superar aquests obstacles. Tu ara no et veus amb cor, però ho pots fer... Pots tirar endavant...
Carme se separa de la Núria per poder mirar-la a la cara:
- Mira, fem una cosa... Per què no ens anem tu i jo uns dies de vacances? Podríem tornar a Sitges. Te'n recordes quan eres petita que anàvem sempre una setmana amb el teu pare? Podríem tornar, tu i jo soles...
- No sé...
- Tu ja no tens classes, jo puc arreglar-ho per demanar-me uns dies de vacances, demà vaig a una agència de viatges i faig una reserva en algun lloc. I desconnectem d'aquí, de la gent, dels problemes... Va, què em dius?
- Que sí, que em ve de molt de gust! -diu somrient.
- I ara va, arreglat que sortim a sopar. Et convido! I no vull un no per resposta!
Núria s'aixeca del sofà més animada i a la Carme se la veu amb cara de satisfacció.

Paula s'aixeca i saluda a la Paquita que li ha preparat l'esmorzar a taula.
- Ei, bon dia dormilega! Va, rentat la cara i seu, que tens la llet calenta.
- Avui m'he aixecat amb el peu dret...
- I això? -diu la Paquita rient.
- Perquè és dimarts 13, i s'ha de fer coses per no tenir mala sort.
- Ui, això son supersticions... Tu ets supersticiosa?
- Jo no ho soc d'això que tu dius...
- Va... rentat la cara... i ves en compte de no trencar el mirall, eh? -diu la Paquita fent conya.

Sona el telèfon i Paquita contesta:
- Si, digui'm?
- Paquita... soc jo... Escolta'm, no vull que la Paula s'assabenti que truco jo -diu el Manel.
- Molt bé, d'acord...
- Escolta'm..., estic bé, no vull dir-te on soc, només que estic bé i que potser ha estat de covards fugir com ho he fet, però era el millor que podia fer.
- En això tens raó...
- Estic convençut que amb vosaltres la Paula serà més feliç que amb mi. T'estimo Paquita, i als meus fills també me'ls estimo... Sé que algun dia ho entendràs i em perdonaràs...
La Paula està darrere de la Paquita.
- Probablement... -respon ella.
- Tornaré a trucar, t'ho prometo. Un fort petó per tu, i per la Paula...
- Adéu...
Manel penja i Paquita pren aire. Es gira i veu a la Paula.
- Ja t'has rentat la cara? Doncs vinga va, a esmorzar que he de marxar a la pensió i després anirem totes dues al mercat, d'acord?
- Era el meu pare, oi? I no vol parlar amb mi...
- Vine...
Paquita seu i Paula s'acosta a ella. Paquita li fa un petó i una abraçada a la nena.

Sona el timbre de la pensió. Remei surt de la cuina molt atrafegada.
- Remei, i les torrades?
- Un moment Paco... - diu nerviosa.
Torna a sonar el timbre i Remei obre amb mala cara:
- Hola, teniu alguna habitació lliure?
- Mari!!! -exclama la Remei canviant-li completament la cara.
Totes dues es fan una abraçada.

Paula i Paquita caminen cap a la pensió fent una passejada.
- Mira! Un gat negre! Això també dóna mala sort...
- No has de creure't aquestes històries... Són llegendes per aquells que no tenen res millor a fer.
- Però llavors, per què la gent s'ho creu?
- Perquè molta gent necessita creure en alguna cosa encara que sigui en supersticions absurdes.
- Jo per si de cas, me n'alegro que el gat no hagi passat per davant nostra.
Paquita riu. Al girar una cantonada, ensopeguen amb el Manu. Paula es posa molt contenta i abraça al seu germà.
- Hola Manu.
- Hola. Ara anava al pis a parlar amb tu.
- Ah, sí?
- Sí. Ja he pres una decisió, Paquita. Crec que és la millor per tots...
- Suposo que sí...
- De què parleu? -pregunta la Paula.
- Paula, malgrat ser dimarts i 13 avui és el teu dia de sort... -diu la Paquita.
- Per què?
- Perquè aquesta mateixa setmana faré el trasllat a casa nostra i tornarem a viure junts! -diu el Manu.
- De debò?? -diu molt contenta la Paula.
- De debò.
Tots dos es tornen a abraçar davant la mirada emocionada de la Paquita.

Més tard, al mercat, Lola i Pilar xerren per la finestreta que comunica totes dues parades quan la Lola se n'adona que l'altra té un client. Pilar l'atén.
- Eliseu! Quant de temps! Feia setmanes que no el veiem per aquí...
- Sí, he fet un petit viatge per canviar d'aires però ara ja torno a ser aquí. I vostè, com es troba? M'havien dit que ha passat uns dies malalta...
- Sí, però ja estic bé. Va tornar el meu fill per visitar-me i això m'ha animat força. I què li poso?
- Doncs un quart d'olives mortes, pernil dolç i una mica de formatge, del que més li agradi.
- Molt bé, ara mateix.
Pilar comença a posar-li la comanda quan de sobte la seva mirada es queda fixa en una persona que té davant seu.
Lola ho observa tot des de la seva parada.
I els ulls de la Pilar comencen a brillar quan veu a la Mari allí dreta.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing