..Teresa entra al pis de l'Adrià. Ell està assegut al sofà amb els ulls tancats:
- Bon dia... -diu deixant una bossa damunt la taula.
Espera resposta d'Adrià i al no rebre cap va al sofà i se n'adona que està dormit. El sacseja una mica i l'home reacciona ràpidament:
- Ostres, què passa?
- Ai, perdoni, quin ensurt m'ha donat!
- Jo a vostè o vostè a mi?
- L'he vist aquí tan immòbil, tan quiet, que no sé, he pensat una altra cosa... I com té aquest aspecte...
- Què li passa al meu aspecte? -diu remugant.
S'aixeca.
- Res home, res... Una s'amoïna per vostè i una mica més i surto escaldada...
- Perdoni'm Teresa, avui m'he hagut de llevar amb el peu esquerre. Vaig a sortir a passejar el Trasto i a que em toqui l'aire una estona. I mentrestant vostè va fent al pis.
- Molt bé... au, vinga... que li provi bé...
L'Adrià crida al gos i tots dos surten de la casa. Teresa per la seva banda, es posa el davantal i es fica a la cuina amb la bossa que havia portat. El primer que fa és adonar-se que a la pica només hi ha un got d'aigua per rentar. Es queda sorpresa. El següent que fa és obrir la nevera...
- Mare de Déu... Com pot tenir-la tan buida aquest home?
Torna a la sala i veu que damunt del moble està la llibreta d'estalvis.
- Sé que no ho he de fer, però...
Teresa l'agafa i la mira, movent el cap en total desaprovació.

Al Peris, estan esmorzant la Lola i el Guillem tots dos molt somrients i agafats de la mà:
- Guillem..., que ens poden veure...
- Que ens vegin, i què? És que està mal demostrar-li a tothom que ens agradem?
- Mai havia deixat la parada sense obrir cap dia, però estic amb tu i sóc capaç de fer qualsevol cosa...
En aquest moment entra la Remei que s'apropa a la taula d'ells:
- Bon dia Lola... Què et va passar ahir? -diu somrient- Et vas trobar malament, potser? Et vas empatxar de tanta estudiantina? -diu rient.
- No siguis burra -diu la Lola també rient- Us presento, Remei aquest és el Guillem, l'home més meravellós del món.
- Encantada... Cuida-me-la, eh? Que ja li prova tenir aquesta carona de felicitat...

La Cinta parlava amb la Laura a la barra mentre feia uns cafès:
- Ai, filla... No em trec del cap la mania d'estudiar una carrera.
- Doncs fes-ho, no deixis que el pare t'ho impedeixi...
- Ja, si això ho tinc clar, però no el vull veure amb la cara llarga tots els dies. I a més, que si començo a estudiar, aquí haurà de treballar algú, i ja coneixes al teu pare.
- Mama, em vigiles aquests cafès? Vaig a la cuina un moment.
La Cinta talla la màquina i agafa les tasses per posar-les als plats. Una dona entra al bar i s'apropa a la barra:
- Bon dia, em pot ajudar?
- Digui'm -diu la Cinta.
- Estic buscant al Marcel. M'havien dit que potser era aquí.
- No, ara no hi és. Suposo que serà a casa seva. Un moment que crido a la meva filla... És que ella i el Marcel són parella -diu orgullosa.
Cinta entra a la cuina i surt amb la Laura.
- Aquesta dona pregunta pel Marcel. Vaig a servir els cafès.
- Hola, què volia?
- O sigui que tu ets la Laura... El Marcel m'ha parlat molt de tu...
- Ah sí? I tu ets...?
- Jo sóc l'Ester, i l'estava buscant.
- Oh, vaja... Doncs avui es troba a Lleida per motius de feina, però quan torni ja li diré que el busques...
- Sí, fes-ho, si us plau. Bé, me'n vaig. Gràcies per tot. Estic segura que ens tornarem a veure.
L'Ester marxa i entra en la barra la Cinta. La Laura té cara de pocs amics.
- Filla, per què li has dit que el Marcel és a Lleida?
- Vaig a la cuina, mama.
La Cinta es queda molt estranyada.

Huari i Narcís paren taula per dinar, mentre la Montse i la Teresa parlen en la cuina:
- Ai, filla... L'Adrià em té molt amoïnada.
- Per què? Li passa res?
- Aquest matí quan he anat a netejar el pis, he vist que no tenia cap plat per rentar. La nevera pràcticament buida i, mira, ja sé que he fet mal, però no m'he pogut d'estar i l'he mirat la llibreta d'estalvis que tenia damunt del moble...
- Mama...! Això no es fa.
- Però és que l'Adrià torna a estar molt malament, i sé que aquest home no li demanarà ajuda a ningú.
- Té la feina amb el Quim. Suposo que li deu pagar bé, no?
- Ai, no ho sé... Però jo ho he vist tot molt negre.
- Huari! -crida la Montse- Vine un moment, si us plau.
- Dime Montse.
- Huari, és que el Quim no li dóna feines a l'Adrià?
- No, me parece que no... Hace dias que Adrià no va per lampisteria. Problemes amb Quim.
- Problemes? Quina classe de problemes? -diu la Teresa.
- No sé... Família suposo.
- Ja veuràs Montse, com haurem de fer alguna cosa...

Marcel està assegut al sofà del seu pis. Laura apareix amb una llarga samarreta i s'estira al costat d'ell. Es fan un petó.
- Quina dutxa més bona...
- Jo ara després em donaré una. Fa una calor insuportable.
- Avui ha hagut molta feina al bar a l'hora dels dinars, ja tinc ganes que arribin les vacances. Per cert, avui ha passat pel bar l'Ester. T'anava buscant...
- I què tal? Què volia?
- Res, alguna cosa de la feina... La trobo molt maca aquesta ex núvia teva...
- No et posaràs gelosa ara, no?
- No... de cap de les maneres... A més, li he dit que estaven a Lleida per motius de feina...
- Que has fet què? -diu un veu alta.
- M'ha donat com un no sé què i li he dit... -diu somrient.
Sona el telèfon i contesta la Laura:
- Digui'm? Carol... Hola! Com va tot?... Oh, Déu meu... -canvia la cara de la Laura- On? Molt bé... Aniré, clar que sí... Un petó, Carol -penja.
- Què ha passat? Què volia la Carol?
- L'Agustí... La Sida l'ha guanyat... Diu que és a un hospital a Saragossa molt malament. Els metges li donen uns dies de vida només... I ha demanat per mi... He d'anar-me'n... Vull estar amb ells.
- Clar que sí, i jo t'acompanyaré.
- I la teva feina?
- Merda, és cert! He d'acabar la investigació per l'article que estic escrivint... Però dimecres començo les vacances i aniré a Saragossa amb tu, d'acord?
- Està bé, no et preocupis, però jo vull marxar demà mateix, segur que els meus pares ho entendran...
- Estic segur que sí, Laura...
- Oh, Marcel... L'Agustí...
Laura comença a plorar i tots dos s'abracen molt fort.

A última hora de la tarda, l'Adrià passeja al Trasto. Es deté i es fixa en uns nanos asseguts a un banc. Un d'ells amb cabells rossos, es menja un entrepà i l'Adrià se'l mira. Els nois decideixen marxar i el ros llença l'entrepà a una paperera. Adrià fa una ullada al seu voltant i es dirigeix a la paperera... Fica la mà i treu el mig entrepà que el noi ha llençat ..., i se'l comença a menjar...

Channing