Una setmana més tard.

.. El senyor Pere és palplantat en mig de la vorera nova. Els ulls oberts com taronges i una expressió de terror i incredulitat a la cara. "No hi és!" "El cotxe no hi és!!!". En el seu lloc hi ha un d'aquests automòbils moderns, tots rodons. Un de tants. Al senyor Pere la bossa dels dissabtes l'hi cau de les mans. El cap l'hi roda, la mirada se l'hi enfosqueix. Quan obre els ulls, veu tot de cares espantades que se'l miren. Algú l'hi aixeca les cames. La gent l'hi diu coses que ell no entén. "El 1500"... "El 1500"... murmura. Com pot s'aixeca i comença a entendre el que sent: El qui l'hi pregunta si està bé. El que l'hi diu que què l'hi passa. El veí: "Pere t'han fotut el cotxe!" El nen de la veïna: "La grua no ha sigut perquè deixen a terra unes enganxines. Jo les col·lecciono". La senyora que acaba de sortir de la perruqueria: "Ai! Pobre home..." El senyor Pere no diu ni ase ni bèstia. A cops de colze aconsegueix sortir de la gentada que l'envolta i arrenca a córrer, més de pressa del que les seves cames l'hi haurien de permetre: "Ho haig de denunciar!". La gent, ja se sap... Es queden on són, mirant-se'l i discutint la jugada.

La guàrdia urbana és lluny. I mentre corre, pel cap del senyor Pere passen tots els records: Els viatjes amb la Marta, els tiberis, les postes de sol a la carretera, les nits als hostals... Ells no havien tingut fills i van mirar de viure tan bé com van poder. Viatjant i disfrutant el present. Un present del que només en quedaba ell, una caixa de fotografies, i el "1500".

Entra a les oficines de la Urbana completament desencaixat, vermell com un tomàquet. Els guàrdies el miren com si veiessin entrar un esperit. Alguns se l'hi acosten corrent per ajudar-lo. El senyor Pere no pot dir res. Esbufega... De sobte, darrera d'un taulell, al fons de l'oficina, reconeix a l''urbano'. Aquell que una setmana abans l'hi va preguntar pel cotxe. Esperitat s'hi acosta, i gairebé sense alè aconsegueix articular algunes paraules:
-El cotxe... se'n recorda?... el "1500" antic...
L'home el mira de dalt a baix, recull uns papers de la taula que té enfront i diu cap als seus companys:
-Aquest vell repapieja!
Desapareix darrera la porta d'un despatx. El senyor Pere es queda allà, recolzat al mostrador, amb cara de babau. L'agafen, el fan seure, i passada una estona, ja més tranquil, posa la denúncia.

Quan surt, no sap on anar, no sap que fer. Les cames el van portant cap a casa, pero ell no té cap ganes d'arribar-hi. Veu un bar. Des que la Marta va morir que no havia probat l'alcohol. En tenia prou recordant les festes que havien fet junts, tots dos sols. Amb el cotxe aparcat al pàrking d'algun hotel que els hi havia semblat prou decent. Bevien tots dos alegrement. Amb la Marta cada dia era nou. Després, quan ella es va posar malalta, ja no bevien, ja no viatjaven. Ella se'n va anar i el cotxe va quedar aparcat... Ara el senyor Pere beu una copa de conyac, però és una copa trista... En demana una altra i, just quan l'hi estàn posant, veu passar la vella dels cartrons per fora del bar. Surt corrent, sense escoltar els crits del cambrer, agafa la vella pel braç:
- Allò del cotxe, vella, perquè m'ho vas dir?
La vella se'l mira irònica.
- Te l'han fotut, oi?
- Què en saps tú !?
- Convida'm a un conyac i t'ho explico...
- Anem a casa i et beus una ampolla sencera si vols !
El senyor Pere porta la vella a casa.

Quan la vella entra, s'ho mira tot com si fos un palau. A ella, que sempre dorm on pot, el pis vell i atrotinat del senyor Pere l'hi sembla un luxe. Ell, que se'n adona, l'hi ofereix de rentar-se i arreglar-se (l'hi cal de forma evident):
-Si el que m'has d'explicar val la pena, et donaré roba de la meva dona.
La vella desapareix al 'cuarto' de bany. El senyor Pere prepara el dinar. Sempre se l'hi ha donat bé això de cuinar. Va a l'armari, tria un vestit de la Marta (el que menys recança l'hi fa) i el deixa sobre una cadira a la porta del bany. Prepara la taula i quan entra amb els plats a la mà, veu la vella sortir, vestida i empolainada. No sembla la mateixa. "De jove deuria ser molt maca" pensa el senyor Pere, "de fet encara ho és".