La vella sembla una altra, fins i tot va més dreta. El "luxe" l'hi ha fet recordar temps millors. Comencen a dinar en silenci. La vella endrapa a una velocitat increible. Passats uns moments sembla més calmada. El senyor Pere va per feina:
-Què en saps del cotxe?
Ella el mira amb malícia, amb un punt d'ironia que al senyor Pere fins i tot l'espanta.
-Si t'ho explico em creuràs?
"Vella boja!" pensa el senyor Pere.
-Tu parla i ja veurem.
La vella parla. Es l''urbano', aquell guàrdia urbà que es miraba el cotxe. Roba vehicles vells i els ven a aquests que fan pel·lícules. El senyor Pere no s'ho pot creure.
-Estàs més boja del què em pensava.
La vella s'aixeca de la taula i d'entre els seus trastos vells treu dues fotografies. Els hi ensenya. Una es d'ella molt més jove, molt més maca, conduïnt una "vespa". En el sidecar un jove amb un bigotet pretenciós. L'altre és una d'aquelles fotografies que posen als cinemes. L'Antonio Resines i en Luís Ciges sobre una "vespa" amb sidecar, amb una guitarra.

El senyor Pere es deixa caure sobre el seu seient, mira el sostre. "Estic perdent el temps" pensa. La vella insisteix.
-És la mateixa moto, la meva moto!
-Però tú saps el què estàs dient? Un guàrdia que roba cotxes per fer pel·lícules, quina bestiesa!
-Vés al dipósit de la grúa! Encara el deu tenir allà. Vés-hi ràpid!
Al senyor Pere se l'hi encén una llumeta d'esperança. "Potser sí que se l'ha endut la grúa i algún xaval ha agafat la senyal!". S'aixeca ràpidament i es posa la jaqueta. Quan va a sortir s'adona que la vella encara és allà, assentada. Torna a semblar la vella d'abans, trista i capficada. Ella el mira.
-Tú tampoc no em creus, oi?
El senyor Pere menteix:
-Que sí dona! Que no ho veus que me n'hi vaig corrents?
Ella el mira, en els seus ulls hi ha una tristesa profunda, adolorida...
-No, tú tampoc em creus...
Al senyor Pere se l'hi trenca el cor en veure aquella mirada. No sap que fer. Per una banda l'hi sap greu deixar la vella així, per altre vol recuperar el cotxe.
-Fem una cosa... Tú quedat aquí, com si fossis a casa teva. Allà hi ha una ampolla de conyac, pren el que vulguis. Jo tornaré de seguida.
La vella no es mou. El senyor Pere va cap al moble, agafa l'ampolla de conyac i una copa i els hi posa davant.
-Ara vinc...
El senyor Pere surt per la porta. La vella agafa l'ampolla i omple la copa a vessar. Se la queda mirant un instant i d'una revolada s'aixeca, va a l'aigüera de la cuina i hi llença el conyac.

El senyor Pere camina amb pas decidit cap al dipòsit municipal. La seva ment, però, està confusa; la història que l'hi ha explicat la vella l'hi sembla simplement demencial, pero no pot evitar recordar la reacció del guàrdia quan, unes hores abans, se'l havia tret de sobre de mala manera: "Aquest vell repapieja!". En el cap del senyor Pere aquestes paraules ressonen amb insistència. " Perquè ho ha hagut de dir aixó?" "Potser té raó la vella?" "No! No pot ser de cap manera"...

El claxon d'un vehicle el treu del seus pensaments. El cotxe passa a tota velocitat, quasi fregant-lo, del seu interior surt una música que l'espanta tant com la pitada:
-Cabrón !!!
Crida el senyor Pere, pero el cotxe està tan lluny, i al seu interior hi ha tant soroll, que ningú no el pot sentir.