..Dos fets casuals van desencadenar en una inevitable veritat que tard o d'hora havia de sortir a la llum. El primer fet va ocórrer fa uns dies, el típic dia de fer neteja... La Carme estava recollint-t'ho tot aprofitant que la Núria havia sortit amb l'Íngrid i el Jordi a donar un tomb. Treia la pols dels mobles, canviava els llençols dels llits i mirava a veure si trobava roba bruta que calgués ser rentada. Però no va ser roba bruta precisament el que es va trobar la Carme a l'habitació de la minyona. Remenant entre les seves coses buscant alguna peça per ficar a la rentadora, va aparèixer el xec que la Núria va donar-li a l'Íngrid perquè guardés silenci. Estranyada, la Carme es va fixar en l'elevada quantitat que posava al xec però el va tornar al seu lloc i va sortir. Segons després, el telèfon sonava. Era la Roser informant a la metgessa de la mort del Santiago, el marit de la Pilar.

Aquella tarda, la Carme la va passar al tanatori i els dies següents a casa de la Roser, fent companyia a una Pilar desolada i enfonsada, incapaç d'assumir i entendre per què li havia passat allò, tan de sobte. Però la mort és tan imprevisible com cruel i molt sovint, mai avisa de la seva arribada.
Amb aquest trist esdeveniment, la Carme va oblidar la trobada del xec i malgrat que va veure a la Núria i a la minyona molts cops, no va recordar-se'n de dir res. Però fa poc, va succeir el segon fet que va despertar alguna cosa més que la curiositat en la Carme. Va ser una tarda, en la pensió, mentre prenia cafè amb la Paquita.

- Carme, t'ho asseguro. No pensava que em divertiria tant! La Remei va ser una venedora estupenda, i ho va explicar tot molt bé! Vam xerrar de tot entre nosaltres..., no només és una reunió per vendre articles d'aquests, sinó també pot servir com a teràpia de grup... -diu la Paquita rient.
- Doncs si em parles tan bé d'això, hauré d'anar un altre dia.
- I tant, ja li diré a la Remei que t'avisi.
- Entre la Clara i ara això de la Pilar, no tinc el cap per més coses.
- Pobre Pilar. Ara que tornava a instal·lar-se a Sant Andreu...
- Sí, no ha tornat amb bon peu. Està desfeta..., no s'ho esperava.
- Per sort té a la Roser i a tu, és clar. Ara sou el seu recolzament.
- Sí, i també el fill de la Núria. No saps com se n'alegrava aquests dies quan l'ha anat a visitar amb el petit.

La Lara entra al menjador per parar les taules i deixar-les preparades pel sopar.

- Això està molt bé -diu la Paquita -. Qualsevol cosa que l'animi, li vindrà molt bé. A veure si puc anar demà o demà passat a veure-la. Tampoc la vull atabalar, que ja deu estar ella prou farta de tot.
- Truca abans a la Roser o si vols, ja parlo jo amb elles.
- Gràcies, Carme. Per cert, ara ja fa dies que no veig a la Núria.
- Ja li diré que passi amb el nen. Tot i que... -la Carme guarda silenci.
- Què anaves a dir?
- Res...
- No, parla. Si hi ha alguna cosa que t'amoïni, m'ho pots explicar.
- És que em sembla que és una paranoia meva, però des que visc amb ella, el nen i la minyona..., no sé, trobo alguna cosa fora de lloc, estranya... No sé com dir-ho.
- Has vist alguna cosa que no t'acaba d'encaixar? Referida a la minyona?
- Tot plegat, Paquita. No sabria dir-te exactament què és.
- Disculpi'm, senyores -diu la Lara.
- Sí? Què vols? -diu la Paquita.
- Ja sé que no m'hauria de ficar però no he pogut evitar sentir el que deia la senyora Carme.
- No està bé escoltar les converses alienes, Lara.
- Perdoni, jo no volia, però és que volia dir-li a la senyora Carme una cosa que vaig creure veure fa uns quants dies.
- I sobre què, si es pot saber? -pregunta la Carme.
- És sobre la senyora Núria.
- I què és el que vas creure que veies, Lara? -pregunta la Paquita.
- Però que jo no vull causar problemes, eh? Però igual pot ajudar a la senyora Carme amb el neguit que té.
- Vinga, parla. T'escolto.
- Doncs, quan van estar a la pensió fa unes setmanes, vaig entrar a l'habitació on la senyora Núria havia entrat per donar-li de menjar al nen, per tornar-li el xumet que s'havia quedat al cotxet. Ho recorden? Vostès també hi eren.
- Sí, recordo que va ser als primers dies d'arribar a Sant Andreu.
- Doncs quan vaig entrar, la senyora Núria estava dreta, mirant com la minyona li estava donant de menjar al nadó.
- I què té de sorprenent això, Lara? -pregunta la Paquita.
- Doncs que la minyona li estava donant el pit.
- Què dius? Això no pot ser...
- Per això he dit que m'ho va semblar veure. I per això no he dit res... però no puc oblidar aquella imatge i estic pràcticament segura que vaig veure el que acabo d'explicar-li.
- No té cap sentit -diu la Paquita -. Per què hauria de fer la minyona una cosa així?

I de sobte, en aquell moment, la Carme va recordar-se'n del xec que va trobar a l'habitació de l'Íngrid. I després d'acomiadar-se de la Paquita, va tornar al pis donant-li voltes a aquests dos fets que no acabava d'entendre. Així que quan va arribar a casa, volia respostes i les va anar a buscar en l'única persona que hi era allí en aquell moment: l'Íngrid.

- Hola -diu la Carme al entrar al pis.
- "Hola, señora" -respon l'altra des del sofà.
- On és la Núria?
- "Hoy tenía que ir a la cárcel a ver a su madre, para que conociera al bebé."
- Ah, sí. No ho recordava. Últimament tinc tantes coses al cap... Íngrid, podem parlar un moment?
- "Claro que sí, señora."

La noia apaga la televisió i s'aixeca del sofà.
- Veuràs, Íngrid. Tinc unes quantes preguntes i voldria que tu les responguessis amb total sinceritat.
- "Claro que sí."
- Per què tens un xec signat per la Núria per una considerable quantitat de diners?
- "Vaya, veo que sabe ir al grano. Pero lo siento, no puedo responder a su pregunta. Es un asunto personal."
- Estè bé. Si no em respons tu, ho farà ella.
- "Lo dudo mucho, señora. Yo de usted, olvidaria el tema."
- Que m'oblidi? Igual que haig d'oblidar que t'hagin vist donant-li el pit al Jordi?
- "¿Quién dice eso?"
- Això és el de menys, vull saber si és veritat!
- "Mire, señora Carmen, yo no puedo darle ninguna explicación."

En aquest moment, s'obre la porta entrant la Núria amb el cotxet.
- Hola Núria...
- Carme, què passa aquí? Us sentia cridar des de fora.
- Res, només parlàvem.
- Íngrid, pots canviar al nen? I així de passada, ens deixes a soles.
- "En seguida."

Íngrid mira a la Carme de reüll i agafa el cotxet emportant-se'l a la seva habitació.
- Em pots explicar què estava passant?
- Necessito explicacions, Núria. Aquí passa alguna cosa, i vull saber què és.
- No sé a què et refereixes. I ara estic cansada per parlar de res. La visita a la mare ha estat molt dura. No està bé.
- Ho sento si estàs cansada, però vull la veritat. Vull saber què fa l'Íngrid amb un xec teu; vull saber per què li dóna ella el pit al nen...; vull saber per què no parles del teu marit, ni tens fotos d'ell, ni del teu embaràs! Vull que m'expliquis tot això, perquè sé que alguna cosa passa.
- Estàs boja, Carme. Tot son paranoies teves... Va, sopem d'una vegada.
- No vols seguir amb aquest tema, oi?
- No hi ha cap tema, Carme. Els assumptes econòmics entre l'Íngrid i jo son estrictament privats, igual que els de la meva vida personal.
- Des de quan no li vols parlar a la teva família de la teva vida?
- Vaig a prendre l'aire, Carme. No entenc a què ve aquest interrogatori, i ja no ho suporto més.

La Núria va agafar la seva bossa i se'n va anar. La Carme llavors, va entrar a l'habitació de l'Íngrid sense avisar i la va enxampar donant-li el pit al Jordi.
- "Se lo puedo explicar" -va dir ella.

I d'aquesta manera l'Íngrid no va poder guardar-se més el secret que compartia amb la Núria. Un secret que va començar fa uns quants mesos quan la noia es va quedar embarassada d'un jove que la va abandonar. Els seus pares la van fer fora de casa i va haver de dormir al carrer. Va ser allí on la Núria se la va trobar i li va oferir fer-se càrrec d'ella i del seu fill però amb la condició que la Núria es convertiria en la seva mare de cara a la gent i a la família, i ella en la seva minyona.

Però és més fort el lligam que té una mare cap a un fill que els diners i les aparences. La Núria hauria aconseguit poder mostrar a tothom que tenia una família encara que s'hagués d'inventar la figura d'un marit que mai estava a casa. I l'Íngrid tindria la seguretat de poder cuidar al seu fill i d'estar al seu costat encara que mai el petit li pogués dir mare. Fins quin punt tot aquest sacrifici val la pena? Quants diners costa obtenir el que sempre un ha desitjat?

Però la Carme que mai podria ser mare i que va criar a la Núria com si fos filla seva, al sortir de l'habitació de l'Íngrid, va entendre els sentiments de la Núria i les seves ganes de ser mare a qualsevol preu. Per això, quan la noia va tornar, la Carme que ara sabia tota la veritat, només va voler fer una cosa: guardar silenci. I va fer el sopar amb la Núria sense tornar-li a fer cap tipus de pregunta més. Després seurien al sofà, juntament amb l'Íngrid per veure el concurs de televisió que acabaria amb la salvació de l'Eli i l'expulsió dels seus dos companys.

-CONTINUARÀ ...

Channing