..Des de feia uns quants matins, el tema de conversa als carrers i locals de Sant Andreu era el concurs de televisió i no tant per les actuacions de l'Eli i la K que tothom va el·logiar, ni pels dos proposats a abandonar el programa, sinó per l'irresistible i encantador Ros Cadenes. Afortunadament per ell, no tots el tenien com a motiu de conversa.

El Ros es trobava amb la Sandra a La Fusteria prenent-se una cervesa mentre era observat per la Roser i la Carmeta des de la taula del costat.

- M'estan posant dels nervis...
- Tranquil home, és el preu de la fama. Passa d'elles i ja està.
- La fama? Si ho arribo a imaginar... Per sort ja no haig de tornar si no vull.
- Hauries d'anar-hi, Ros. Per la teva germana és important saber que li fas costat.
- Que no s'hagués ficat! Jo no tinc la culpa que estigui en aquell concurs.
- La veritat que ho van fer totes dues molt bé, eh? Nosaltres a casa les miràvem i sincerament, ho feien de puta mare.
- Sí, la K millor que l'Eli però és que la meva germana ha d'aprendre a controlar una mica més la veu.
- I tu et vas cobrir de glòria quan vas dir allò teu amb la K...
- Sí, ja em van fotre la bronca. Però bé, ara el faran servir com a motiu de morbo pel programa.
- Bé, haig de deixar-te. He quedat amb l'abuelo per anar a fer unes compres.
- No vens amb mi a canviar les camises que no m'he quedat?
- Ho sento, no puc. A més, aquells llocs no estan fets per mi.
- Ni per mi, i bé que m'he hagut de baixar els pantalons per anar ben vestit a la tele... Va..., que em fa mandra anar-hi tot sol.
- Ho sento... Però ja t'ho recompensaré a la nit!

La Sandra li fa un petó i s'acomiada, sortint del local. La Roser i la Carmeta s'acosten a ell.

- Hola, maco... Deixa'ns felicitar-te per allò de l'altre dia a la tele. Vas estar molt bé. Vas sortir tan ben plantat i amb un aspecte tan nét... que no semblaves tu -diu la Carmeta.
- Doncs era jo...
- I com és la tele per dins? Vas parlar amb l'Àlex Casa... no sé què? Mira que és un noi guapo i aixerit, eh?
- No em van deixar parlar amb ningú del programa, Roser...
- La propera vegada que hi vagis, ens podries enviar una salutació... No sé, fent l'ullet amb discreció..., o tocant-te el lòbul de l'orella així...

La Carmeta es toca el lòbul de l'orella i totes dues riuen davant la desesperació del Ros.

- Mirin, senyores, ja m'inventaré alguna cosa, però ara haig de marxar -diu el Ros deixant diners damunt la taula.
- I no t'oblidis de demanar-li un autògraf a l'Àlex, eh?
- Bon dia... -diu ell sortint.
- Mira que és maco, eh? -diu la Roser -, i això que al principi semblava un delinqüent!
- L'hem de convèncer perquè un dia ens porti a la TV3, t'imagines?

La Núria entra a La Fusteria on està el Max esperant-la, acompanyada de la minyona que porta el cotxet amb el Jordi.
- Hola avia... Has vist a la Carme?
- Mira Carmeta quin besnet més maco que tinc -diu la Roser tirant-se a sobre del cotxet.
- Què bufó és! I què bé alimentat, eh? Quins bracets i quines cametes...
- Avia, us deixo que vull parlar amb el Max.
- Quina coseta mare... com somriu... i quins ullets que té! Aquests ulls son els de la meva família, claríssimament.

La minyona les observa atentament sense traure-li els ulls de sobre. Mentre la Núria seu amb el Max.
- Com et descuidis, es menjaran al nen...
- Deixa-les... si així son feliços. Tu com estàs?
- Millor, més anima't. Vols pendre't alguna cosa?
- Una cervesa ben fresca.
- Una birra? Vols dir? Si li estàs donant el pit al teu fill no hauries de prendre alcohol.
- Oh, sí, tens tota la raó... Un suc de pinya.
- Rai, si us plau, ens pots portar un suc de pinya?
- Ara mateix!
- Merci! I què? -diu centrant l'atenció en la Núria -. Com va el tema de l'advocat?
- La Carme havia de parlar amb un avui, però encara no sé res d'ella. Espero que n'hi hagi prou amb la venda del quiosc.
- Ja l'he venut?
- Sí, fa uns dies. Però no sé ni a qui ni què voldran obrir.
- Ja tinc ganes que poguem anar a visitar-la...
- Jo també. Em dol moltíssim retrobar-me en aquestes condicions amb la meva mare. Portar-li al nen. Que el conegui tancada.
- És cert. No sap que és avia -diu el Max una mica trist.
- Almenys s'endurà una alegria. Ni que sigui una. Si ja és fa difícil i dur que et fiquin a la pressó, però tornar per segon cop a la teva vida deu ser insoportable.
- Núria, i com és que no vas dir res sobre que estaves esperant un fill? Hauríem anat pel part, estic convençut.
- No calia... jo tenia pensat tornar de totes maneres. Ara l'únic que he fet és avançar el meu viatge.
- M'hauries de passar alguna foto teva embarassada. Em fa gràcia tenir un record teu amb panxa... -diu animat.
- Doncs no sé si en tindré cap, eh? Perquè no m'agradava gens veure'm grossa.
- Ah, per cert... que ara que el Beni està amb tot això de la nova campanya que li han encarregat, si vols pots instal·lar-te al pis de la Clara. Jo tornaré al del Beni amb el Iago.
- No cal, no et molestis. A l'hotel estic bé.
- No és cap molèstia. Així li donaré un cop de mà al meu pare i li donaré ànims al model per la seva campanya.
- El Iago...
- Sí. El pobre, no sap en l'embolic en el que s'ha ficat.
- Tu sí que has canviat, Max. Has trobat al teu pare, tens al Iago que és guapo i encantador, la teva carrera... Sembla que malgrat tot el que t'ha passat de dolent, saps tirar endavant.
- És això o morir, Núria. Tu també has sortit de molt grosses i ara mira't. Casada, amb un fill, amb diners...
- Casada amb un home que pràcticament no veig de tot el que viatja. Amb un fill que passa més temps amb l'Ingrid que no pas amb mi. I els diners, sí, em donen comoditats, però no em serveixen per traure a la meva mare de la presó...
- Ningú va dir que fos fàcil...
- Per sort, sempre tindrem els uns als altres, la família... Malgrat que no siguem tots... però bé, res de posar-nos nostàlgics... i explíca'm més coses de la teva vida, Max... Estic molt contenta que estiguis més animat.
- Quin remei... Bé, doncs per on començo? Per la meva tornada a casa...

La Núria agafa de la mà al seu germanastre i tots dos es somríuen.

El Ros va entrar a la botiga on havia de canviar unes camises. Mentre l'atenien, va girar el cap i va mirar la gent que caminava a fora de la botiga quan de sobte va veure passar a la Sandra amb una altra noia. Sense perdre un segon, va sortir de la botiga i les va anar a buscar. El Ros es va recòrrer tots els voltants fins que va veure sola a l'acompanyat de la Sandra, una noia jove d'uns quinze anys, rossa.

- Hola, perdona... on és la Sandra?
- Per qui preguntes?
- Per la Sandra... Va tia, la noia que anava amb tu. Us he vist passar fa una estona per davant d'una botiga.
- Perdona'm tu a mi, però no sé de què m'estàs parlant.
- Intentes prendre'm el pèl? T'he vist passar abans amb la meva nóvia. O sigui que ja em pots estar dient on està!
- Primer, a mi no em cridis, d'acord? I segon, he vingut amb la meva germana Mireia, o sigui que oblida'm perquè et deus haver confos. Està clar?
- Mireia? Ostres... doncs sí, igual m'he confos.
- Per cert, la teva cara em sona... Tu no has sortit al programa de l'altre dia dels cantants?
- Sí, per...?
- Ets el germà de l'Eli, oi?
- Sí...
- Em té captivada la veu de la teva germana. Ens podem fer una foto plegats? Quan li ensenyi a les meves amigues no s'ho creuràn.
- Clar, clar... -diu el Ros sorprés.

La noia jove, trau el seu mòbil i ajuntant-se a ells, es fan una foto per la posteritat. Quan el Ros pot anar a la tarda al pis dels Benjumea, es troba allí a la Sandra.

- "Hola, Ros, pasa!" -diu el abuelo -. "Llegas a tiempo para tomarte un cafetito recién hecho."
- Moltes gràcies, senyor Juan. No em quedaré gaire. Sandra, podem parlar un moment?
- Sí, és clar...
- Tia, no sé què em passa que et veig per tot arreu.
- Què?? No t'entenc.
- El que no ho entén sóc jo. Avui, aquest migdia. T'he tornat a veure al centre comercial on he anat a canviar les camisses. I aquest cop acompanyada d'una noia jove.
- Mira, dec tenir una cara molt vulgar... perquè jo he passat tot el dia amb la meva família.
- Jo juraria que eras tu, però quan he parlat amb la noia m'ha dit que anava amb la seva germana Mireia.
- Ros, t'estàs fent gran. O això, o que penses massa en mi i ja em veus en qualsevol banda.
- Ja voldries tu que no deixés de pensar en tu... -diu rient -. Per cert, que aquesta noia m'ha reconegut de la tele. Quina sensació més estranya, tu! Fins i tot, s'ha fet una foto amb mi...
- Mira'l el famós... si al final t'hauré de vigilar jo a tu...
- Espero que no trigui a enviar-me la foto.
- A on?
- Al meu correu.
- Quin correu? Si ni tan sols tens ordinador.
- He aprofitat per obrir-me un compte, per rebre fotos, salutacions, el que la gent em vulgui enviar.
- I quin és si es pot saber?
- Germedeeli@gmail.es, per sort, aquesta adreça no la tenia agafada ningú.
- Ai mare... que em sembla que la fama t'està començant a pujar al cap... Va, vine a prendre't un cafè a la taula.
- No, me'n vaig que haig d'ajudar al Patxu a fer no sé què a la finca. Ens veiem després. T'estimo.
- I jo a tu... obsessiu meu!

Tots dos es fan un petó i després el Ros, se'n va.

Al vespre, la Núria ja estava instal·lada al pis on va viure uns anys abans de marxar a l'estranger. Ja ho tenia pràcticament tot ordenat. L'Ingrid surt d'una habitació.
- "El bebé ya duerme."
- Gràcies. Si vols, pots sortir a fer un tomb per Barcelona.
- "No, prefiero quedarme con el niño..."
- "Tranquila, mujer, que yo también sé cuidarlo."
- "Mejor me quedo."

Sona el timbre de la porta. La Núria va a obrir entrant la Carme.

- Hola a totes...
- Hola Carme. Ingrid, si ens pots deixar a soles...
- Com estàs?
- Jo bé. I tu? Esperava notícies teves molt abans.
- Quan m'has trucat per dir-me que t'instal·laves aquí, encara no sabia res. L'advocat que hem contractat és un dels millors de la ciutat en casos com el de la Clara. De fet, s'ha posat en marxa per no perdre ni un segon.
- I ha tret alguna cosa en clar?
- De fet sí. A partir de la setmana vinent, podrà rebre visites la teva mare.
- De debò? Quina bona notícia!
- Sí, ho és. Però per altra banda, el jutge... ha denegat la llibertat sota fiança. No podrà sortir de la presó fins que es celebri el judici.

La Núria es queda una mica xafada per la notícia i la Carme l'abraça.

La gent canvia amb el pas del temps. Algunes perquè han sigut mares...

La Núria mira a l'Ingrid com atèn al nadó al bressol, des de la porta de l'habitació.

... d'altres perquè han crescut i han madurat en poc temps.

El Max seu al llit de la seva habitació a casa del Beni amb un llibre de la carrera a les mans.

I hi ha gent que els pot canviar la fama encara que és més forta la necessitat de conèixer la veritat sobre allò que s'ha cregut veure.

El Ros seu davant d'un ordinador. Entra al seu compte de correu però no hi ha cap correu-e.

-CONTINUARÀ ...-

Channing