'SANTS'

La Maise seu al sofà al costat de la Irene.
- En què penses?
- Uf, en tantes coses... No sabria dir-te una només -diu la Irene.
- Has tingut un estiu mogudet, germaneta. Ara tindràs temps per decidir què vols fer.
- No m'acabo de creure el que aquell fill de puta m'ha fet! Si pogués escanyar-lo ho faria ara mateix!
- I jo et donaria un cop de mà. Llàstima que no el podem acusar de res...
- Encara us veig a tu i a l'Helga donant-li cops de roleu -diu somrient.
- Més fort l'hauríem d'haver donat a aquell cabró. Però tard o d'hora ho pagarà.
- Això és el que desitjo amb totes les meves forces.
- Vols que sortim a sopar fora? No tinc ganes de posar-me a cuinar.
- I la Mercè?
- Aquesta va amb la Maica, ni se'n recordarà que ha de venir a sopar. O és que tu l'has vist molt aquests dies per casa?
- No, la veritat és que no. Maise, estic molt contenta de haver tornat a casa... Us he trobat tant a faltar...
- Jo a tu també, i t'ajudarem a recuperar-te de tot el que has passat aquests mesos.
- T'estimo!
- I jo a tu -diu abraçant-la.

En aquell moment arriba l'Helga molt esverada:
- Nenes, nenes!
- Què passa?
- Què fèieu aquí tan a les fosques?
- Compartir pensaments -diu la Maise -. I a tu què et passa que vens tan alterada?
- Veniu, ha passat una cosa terrible...

La Maise i la Irene es miren. S'aixequen del sofà i acompanyen a l'Helga al carrer.

Pel barri passejaven la Trini i el Francisco agafats de la mà:
- Feia dies que no venia per aquí -diu ella.
- Ja t'estàs convertint en una andreuenca de pro! -diu rient.
- Tu riu-te'n, però estic molt a gust allí. Però mira, avui tenia ganes de fer un tomb per aquí. D'aquí a no res estaran de festes majors i no sé si podré acostar-me.
- Tu pots fer tot el que et proposis.
- Estant amb tu, estic segura que podré. Ara, amb tot el que hem passat..., si no arriba a ser per tu, no sé què hauria fet.
- Ara ja tot això ja ha passat, amor meu.

La Trini es deté de sobte:
- Francisco, no notes una olor com de cremat?
- Ara que ho dius, sí... Deu estar cremant-se alguna cosa aquí prop.
- Ja estic sentint les sirenes arribant. Deu haver-se calat foc aquí prop. Anem-hi!

Tots dos agafats de la mà, van caminar amb més ritme seguint els senyals que indicaven que en algun lloc havia foc.

L'Enric entra a la pizzeria que no tenia massa gent:
- Hola, Max. Et queda molt per sortir?
- Una estona encara. El Galiana avui no ha vingut i el Jon està al obrador.
- Seuré mentre espero.
- Vols prendre res?
- El que voldria ara, aquí no m'ho pots donar.
- Això després -diu molt somrient el Max.
- I què? T'ha trucat l'Edu?
- No, aquest s'ho deu estar passant de por a Menorca. Però ja li estarà bé.
- Sí, perquè amb el Jesús aquell... déu n'hi do.

De sobte senten el soroll de les sirenes:
- Què és això? -diu l'Enric.
- Sortim fora.

Ells dos, alguns clients que hi havia i el Jon, surten a la porta de la pizzeria on veuen arribar un parell de camions de bombers.
- Oh, Déu meu! -exclama el Max que treu el seu mòbil de la butxaca.
- A qui vas a trucar?
- Al Peris, ho ha de saber...

Els Benjumea sopaven plegats mentre miraven les notícies a la televisió:
- Em passes el pa, Òscar?
- ... Acabem de rebre una notícia d'última hora. A la ciutat de Barcelona, una dona ha mort al seu fill d'uns vint anys com a conseqüència de les ferides provocades per arma blanca, tot sembla indicar que un ganivet de cuina. La dona que ha trucat ella mateixa als mossos d'esquadra, s'ha volgut entregar sense oposar cap tipus de resistència. Pel que sembla, la dona patia maltractaments físics i psíquics del seu fill, un jove estudiant de dibuix. Ampliarem aquesta informació en breus instants.
- No fotis? No pot ser... Nico! -diu la Sandra deixant la forquilla al plat.
- "¿Qué pasa, niña?"
- No heu sentit el que acaben de dir?
- Sí, i...?
- Doncs que podria tractar-se del Nico i a la seva mare. He d'anar per assegurar-me...

- "Niña, no vayas. ¿Y si no es?"
- "Tengo un mal presentimiento, abuelo."
-" Como quieras. Pero tu hermano y yo vamos contigo."
- "No hace falta."
- "No se hable más. Anda, que alguno coja las llaves y ya acabaremos de cenar después."

Quan van arribar al pis del Nico, la porta estava precintada i només hi havia un parell de cotxes dels mossos fent guàrdia.
- Ha estat ell..., la seva mare l'ha mort! -diu nerviosa la Sandra.
- "Ya está, niña... cálmate."
- Jo podria haver fet alguna cosa, és que no ho entens? -diu ella cridant.
- Què hagueres fet? Denunciar-ho? -diu l'Òscar -. La seva mare va decidir quedar-se!
- Vaig sortir pensant que podrien trobar una solució...
- I la va trobar malauradament.

L'avi abraça a la seva neta que es sentia molt malament.
- Hauríem de tornar a casa -diu l'Òscar.
- "Sí, vámonos. Aquí ya no hacemos na" -diu l'avi consolant a la Sandra.

Minuts més tard, tots tres van arribar al seu carrer on hi havia molta gent congregada. A l'ambient oloraven el fum i sentien comentaris, fins que van arribar com van poder a la porta de la pizzeria, on s'havien agrupat la Trini, el Francisco, les germanes Sendra i tots els que hi eren al "Vesuvi".
- Què ha passat? -pregunta l'Òscar.
- Oh, gràcies al cel! -exclama la Trini -. Pensàvem que us havia passat alguna cosa!
- ¿A nosotros? ¿Y eso por qué?
- És que no us heu assabentat de res? -diu el Max.
- El vostre edifici... -diu la Maise -. Acaba de patir un incendi.
- ¿Qué?? Eso no puede ser! -crida l'avi.
- Pepa... -mormola la Sandra.

De sobte, ella s'obre pas entre tota la gent fins arribar al límit establert pels bombers. Està mirant al portal per on surt molt de fum, al igual que per una de les finestres del seu pis, quan un bomber treu embolicada en un drap, alguna cosa.
- Pepa!!! -crida la Sandra.

Saltant-se totes les mesures de seguretat, passa el precinte i s'acosta al bomber que duu allò embolicat. La Sandra treu una mica el drap trobant-se a la seva gossa sana i salva:
- És meva... puc dur-me-la?
- Sí, sí. Es troba bé.

La Sandra l'agafa i torna amb els altres.
- ¿Qué te han dicho?
- Que está bien, abuelo. La perra está bien -respon ella emocionada.

L'Òscar l'abraça també plorós tement-se que ha passat el pitjor al seu pis.

El temps va passar, i la gent se'n va anar, menys el grup d'amics reunits al "Vesubi".
Un bomber va entrar buscant als Benjumea:
- Bona nit, senyor. Vostè és el propietari del primer pis?
- "Sí, yo mismo."
- Sento tenir males notícies, senyor. Casa seva ha estat declarada en estat d'enrunament total. No poden tornar-hi.

L'Òscar es va abraçar a l'Amèlia que havia arribat feia una estona. La Sandra va agafar de la mà al seu avi.
- "¿Y cómo se ha originado el fuego? Nosotros en la casa no teniamos na..."
- No, no ha començat a la casa, sinó en els baixos, en la maquinària de l'establiment que hi ha a sota. Un cortciucuït probablement ha sigut l'origen de tot. Degut als materials inflamables que em trobat i per la pròpia estructura de l'edifici, el foc s'ha estès molt ràpidament.
- "Qué desastre... Muchas gracias por su información."

El bomber va marxar. El senyor Juan va haver de seure. Estava esgotat físicament i anímicament.
- "¿Y ahora qué haremos?" -diu ell amb llàgrimes als ulls.
- Ahora, tornar a començar -diu la Sandra.
- Ens en sortirem! -diu l'Òscar.
- I nosaltres us donarem els cops de mà que us facin falta -diu la Maise -. Oi que sí?
- Sí! -diuen tots unànimement.

L'avi Benjumea, aixeca el cap, i mira a tots amb llàgrimes als ulls.

Mai sabem quan ens pot canviar la vida ni en quines circumstàncies. Però quan això passa, tenir als amics fent costat dóna, malgrat tot, una sensació d'esperança i ànims per a tirar endavant.



- CONTINUARÀ ...




Channing