|
'RESPONSABILITATS'
..Tots
els pares volem el millor pels nostres fills. Els estimem, els protegim,
els eduquem, i els intentem inculcar una sèrie de responsabilitats
des de petits perquè es vagin formant en la seguretat en sí mateixos
i també deixin de ser totalment dependents de nosaltres. Això implica
que els pares deixem de ser independents ja que els fills necessiten
tota la nostra atenció i energia.
Aquesta responsabilitat que s'assumeix quan un té un fill, no totes
les persones estan disposades a adquirir-la, ni tan sols a explicar-la.
I en aquests casos el silenci pot ser la pitjor de les opcions possibles,
sobretot, per la parella d'aquesta persona.
Agost
2006
Als passadissos dels estudis on es gravava la sèrie "La Promesa",
dos homes prenien aigua al costat de la màquina:
- "No soporto los lunes. Y encima madrugar. Ojalá pudieran
retrasarme los lunes la grabación. Me cuesta mucho ponerme en pie."
- "Eso es porque te pegas unas juergas los fines de semana,
so mamón... ¿A quién le ha tocado esta vez?"
- "La administrativa de dirección, tío! Una pasada! Un cuerpo,
un torbellino en la cama... Y ya sabes lo buena que está"
-diu descrivint amb un gest el cos de la noia.
- "Teo, algún día pasará factura tanto ligar y follar. En
un descuido, le haces un bombo a alguna."
- "Que va, Abel. Voy con mucho ojo para eso. Y bueno,
si le hago un bombo a alguna, que se deshaga de él. Los catalanes
sois tan mirados para esas cosas que..."
- "No es cuestión de ser catalán o no. Yo paso de tener hijos
y procuro ser más moderado en mis relaciones que tú, en la cantidad
me refiero."
- "Tío, si tienes que dejar preñada a una tía, la dejas igualmente
follándote a una que a veinte. Cuando toca, toca. Además, tú tienes
pinta de ser bueno como padre. Te veo ya con tu bata, rodeado de
niños en Navidad, contándoles cuentos y cantando villancicos junto
a tu querida esposa y madre..." -diu el Teo rient.
- "Como actor serás bueno, como vidente un fracaso. No me
gustan los niños, no pienso tenerlos nunca y la mujer que quiera
formar parte de mi vida, deberá compartir esta decisión."
En aquell moment, una noia prima, de cabells llargs i clars, passà
al costat d'ells. Cap dels dos els va treure els ulls de sobre.
- "¡Cómo
está la nueva, eh?!"
- "Sí,
la verdad es que es muy atractiva... ¿Cómo se llamaba?"
- "Irene
no sé qué. Es catalana, como tú. Ahora está de moda traerse a los
actores de allí para hacer series aquí."
- "Teo,
reconoce que somos muy buenos... Y que algunas, están muy buenas"
-diu somrient l'Abel que no deixava de fixar-se en l'esquena
de la Irene.
Octubre 2006
La Irene va sortir amoïnada del bany. L'Abel es vestia:
- Va Irene, afanyem-nos! Arribarem tard a l'estudi.
- Jo no gravo fins d'aquí dues hores. Puc marxar jo després
-diu estirant-se al llit.
- Ei! què tens? Et noto una mica apagada...
- Deu ser el dia. Sembla que plourà avui. Igual és que no m'acabo
d'acostumar a viure en Madrid.
- Jo al principi també enyorava Barcelona, però ara em tens a mi,
amor. Jo seré la teva Catalunya particular.
L'Abel es tira a sobre d'ella i li fa petons per tot el coll.
- Sóc tan feliç d'haver-te conegut, Irene... No hagués
imaginat mai que en tan poc temps pogués trobar a algú tan complementari
a mi.
- Què burro que ets! No diguis aquestes coses perquè al final me
les creuré.
- T'ho dic de debò. T'estimo. I saps què?
- Què?
- Ja que estàs passant tantes nits a casa meva i l'hotel és un lloc
molt fred per una dona com tu, per què no t'instal·les aquí?
- No creus que és massa precipitat?
- No sóc home de tenir impulsos, Irene. I mira'm ara: t'estic
demanant el que mai l'he dit a cap dona. Vull que visquem junts,
t'estimo... quants cops necessites sentir-ho? Per tu seria capaç
de fer qualsevol cosa.
Ella el mirà fixament als ulls i somrigué.
Desembre 2006
- Embarassada?? -cridà l'Abel -. Però com ha pogut
passar?
- Cal que t'ho expliqui? -diu ella emprenyada.
Tots dos donaven voltes pel saló de casa mostrant desesperació i
angunia per la notícia rebuda.
- I ara què? -diu ell -. Suposo que no el tindràs, oi?
Portes pocs mesos a la sèrie. No pots tenir un fill ara. Has de
pensar en la teva carrera...
- Ja ho sé, et penses que no m'ho he plantejat?
- I a quina conclusió has arribat?
Tots dos es detenen i es miren fixament als ulls:
- Ara per ara..., vull tirar endavant amb aquest embaràs...
- Tu no saps el que dius, Irene. T'estàs jugant la teva carrera
com actriu. És que això no t'importa gens?
- Parlaré amb producció, direcció... amb qui calgui. Abel, si haguessis
estat a l'ecografia que em van fer... És tan petitó, però és a dins
meu. No puc anteposar la vida del meu fill a la meva feina...
- A vegades cal prendre decisions dures i difícils però que a la
llarga son les més encertades.
- Qualsevol diria que qui no vol aquest fill ets tu... És això el
que tens, Abel?
Ell la va mirar durant uns segons i va anar a abraçar-la ben fort
després.
- Clar que el vull, Irene... Sento molt haver-me posat
així, però només vull el millor per tu. Ara estàs en un bon moment
professional i no voldria que per això, deixessis la teva carrera.
He conegut a moltes dones que ho han deixat tot per ser mares i
que després no han pogut recuperar el que tenien, i no vull que
això et passi a tu... M'entens?
- Sí..., i t'agraeixo que et preocupis per mi. Però me'n sortiré.
I si tu ets al meu costat, tot serà més fàcil.
|
