'FOSCOR'

..Des de feia un temps, per les nits, mentre dormia, el record d'un succés era reviscut per la Irene en forma de somni...

- "¿A dónde crees que vas?" -cridà ell agafant el braç d'ella.
- "Lejos de tí. Lejos de tus mentiras, de tus engaños! Me das asco, Héctor!"
- "Espera! Dame otra oportunidad, Victoria, por favor..."
- "¿Ahora me suplicas? Ya tuviste tu oportunidad y la desaprovechaste."

Ella el mira amb llàgrimes als ulls. Intenta dir alguna cosa però no li surt:
- "¡Corten! Repetimos secuencia! Volvamos a las posiciones originales!"

Les càmeres es mouen de lloc, els tècnics, una maquilladora retoca la cara de la Irene i una altra la de l'Abel Selvas, que aprofita l'aturada per acostar-se a ella:
- Estàs bé, Irene?
- Sí, i tant. Només m'he oblidat de l'última frase, res més.

La Irene i l'Abel es troben al començament d'unes grans escales que forma part del decorat de la casa on ell viu amb la seva poderosa família. Baix, el director crida l'atenció de la Irene:
- "¿Todo bien, Irene?"
-" Sí, olvidé la última frase, pero creo que ya la he recordado."
- "Muy bien entonces. ¡Atención todos! Silencio, por favor. Irene, recuerda que cuando bajes las escaleras no debes mirar a cámara e intenta no mirar a los escalones, ¿de acuerdo? Tú herida pero digna, te vas y lo dejas, ¿vale?"
- "Si, si! Entendido!" -diu mentre les maquilladores marxen.
- "Venga, pues! Retomamos desde la frase de Abel, dame otra oportunidad Victoria. ¡Cámaras! ¡Silencio! Grabando!"

- "Espera! Dame otra oportunidad, Victoria, por favor..."
-" ¿Ahora me suplicas? Ya tuviste tu oportunidad y la desaprovechaste. Y ahora, has perdido lo único que realmente ha merecido la pena en tu vida. Adiós, Héctor."

Es creuen les mirades i ella fa mitja volta de manera enèrgica i quan posa el peu al primer esglaó de les escales, se li trenca el taló de les sabates que portava. El peu se li torç i perd l'equilibri caient escales abaix, donant-se uns cops molts forts i quedant-se estesa al terra de cara per avall.
Tots els presents van anar a socorre-la intentant reanimar-la perquè per un instant havia perdut el coneixement...
- Irene, Irene... -cridava l'Abel que estava al seu costat agafant-la.

- Irene..., Irene! -deia la Maise asseguda al llit de la seva germana.
- "Me duele..., me duele mucho..."
- Irene, desperta't!
- Què? -la Irene obre els ulls sobtadament i reconeixent a la seva germana, s'aixeca i l'abraça plorosa.
- Ja està..., tranquil·la, no ha estat res... -diu la Maise consolant-la.

El Fidel desparava taula després d'esmorzar amb la Sara:
- Estic baldada, aquest nen acabarà amb mi...
- És normal que plori per les nits. Necessita a la seva mare perquè li doni de menjar.
- A vegades penso que els homes també hauríeu de tenir la possibilitat d'alimentar al fill com ho fem nosaltres -diu seient al sofà.
- De moment les coses son així, estimada -diu somrient.
- Quan somrius d'aquesta manera, et llençaria la primera cosa que tingués a la mà.
- No t'emprenyis amor meu... Quan torni, et faré un d'aquells massatges que tant t'agraden -diu el Fidel fent-li un petó a la Sara.
- Surts llavors?
- Sí, he quedat amb el Peris al seu bar. Volia parlar amb mi, no te'n recordes?
- Ah, sí, és cert. És que pensava que aniríem plegats a comprar bolquers i xampú pel nen.
- No crec que trigui. Si em vols esperar?
- No, no crec que em passi res si vaig sola...
- Bé, això ja està. He deixat el rentaplats posat. Si necessites res, truca'm al mòbil, d'acord?
- No t'amoïnis, i dóna-li records al Peris de part meva.
- Molt bé. Fins després -diu fent-li un altre petó a la Sara -. T'estimo.
- I jo a tu.

El Fidel se'n va i pocs segons després, sona el telèfon.
- Digui'm? -respon la Sara -. Com diu? No se l'entén massa bé... Helena? Ets tu?

La Sara posa una expressió de preocupació i de sorpresa. Ha reconegut la veu de la seva madrastra però no l'acaba d'entendre bé.

La Irene i la Maise caminaven fent un passeig:
- Va ser un desafortunat accident, però per la caiguda vaig perdre el fill.
- I ell com es va comportar després?
- Doncs em va atendre molt bé, em va cuidar els dies que vaig haver de fer repòs, i no va voler parlar del tema fins que no em trobés millor.
- Però quan vau parlar, què va passar?
- Va ser com si a ell li donés igual. Em va dir que l'important era jo i que estigués bé. No vaig tenir la sensació que sentís dolor per la pèrdua del nostre fill, encara que fos molt petit. I això em va fer emprenyar. A la feina s'ho van arreglar perquè el meu personatge desaparegués uns quants capítols i quan vaig poder reprendre les gravacions ja havia decidit que deixava la sèrie per tornar a casa.
- I van matar al teu personatge.
- Sí. Vaig parlar amb l'Abel per dir-li que tornava a Barcelona i tot i que el que va passar, me n'adono que l'estimo i que potser, és que ho hem sentit tot plegat de manera diferent.
- Pot ser, germaneta. De totes maneres ves amb compte.
- Des que em va dir que vindria aquesta setmana, que estic desitjant veure'l. A vegades penso que soc una bleda...
- No, d'això res. Només és que estàs enamorada... -diu la Maise fent-li un petó al cap a la Irene.

- Ostres Peris, què maco s'està quedant el teu bar -diu el Fidel entrant al local del Peris.
- Fidel!! -crida l'altre molt content.
El Peris surt de darrere del taulell al que li estava traient brillo i li fa una forta abraçada al seu amic. El Fidel es mira el bar que ja està pràcticament muntat.
- Així que aquest és el famós bar del Peris.
- Sí, senyor. El de tota la vida, el millor bar de Sant Andreu.
- És ben maco... I tu com estàs?
- Bé, n'ha fent. Convivint amb els records. Estic feliç per recuperar aquest bar però no puc oblidar-me de la Cinta. Però l'Àngela m'ajuda a tirar endavant.
- Has tingut sort amb ella i és molt positiu que vulguis conviure amb aquests records. No seria bo tampoc que els esborressis per tirar endavant.
- Ja ho sé, però en fi, així és la vida.
- I de què em volies parlar?
- Seu en una taula. Vols prendre res?
- Una cervesa, si us plau.
- Com li va al Bernat al Pati? -diu el Peris mentre serveix la beguda.
- No ho sé, la veritat, ni m'importa. Ara només puc dedicar-me a la Sara i al meu fill. L'hauries de veure com està creixent.
- Sí, els nens ja ho tenen això. La Carolina també va créixer ràpid. Ja no ho recordava. Té, la cervesa -diu el Peris seient.
- A veure si venim per aquí aviat i el veus. Aquest serà dels que donin guerra!
- Doncs pot ser que el vegi sovint al teu fill.
- I com és això?
- Fidel, ja saps que jo haig de fer bondat i que no em puc fer càrrec d'un negoci com aquest tot sol. L'Àngela m'ho recorda constantment i la veritat que té tota la raó. Per això he pensat en buscar un soci que entengui de negocis, d'aquest en concret. Vull tenir al meu costat a una persona amb empenta, treballadora i que sàpiga tractar la gent, que sigui bona persona... En definitiva, vull que siguis tu.
- Ostres Peris... Quina sorpresa! Però..., i el David?
- Entre el David i jo encara ens separa un abisme... No ens entendríem si treballéssim junts. I jo necessito a més una persona de confiança. Fidel, vull que siguis tu qui estigui aquí amb mi.
- Com diries tu..., mecagondena, Peris! -diu el Fidel emocionat.
- Això és un sí?
- Això és un, he de parlar amb la Sara perquè ens hauríem de traslladar a Sant Andreu a viure... Però per tots i cadascú dels meus fills, Peris, vull que sàpigues que tinc una sensació de trobar-me com a casa...
- Doncs parla-ho i ja em dius alguna cosa. I si és que sí, arreglarem papers perquè això també sigui teu.

El Fidel i el Peris s'aixequen i es fan una entranyable abraçada.
- Disculpeu, no voldria molestar...
- Hola, Montse! -diu el Peris separant-se del Fidel -. Passa, passa...
- Volia saber Peris, si em podries deixar una ampolla de vi... Estava fent pollastre i m'acabo d'adonar que no en tinc...
- I tant dona! Per cert, aquest és en Fidel Amorós. Ella la Montse, una amiga de tota la vida.
- Encantat! -diu ell fent-li dos petons.
- Igualment... Em resultes familiar... No ens hem vist en cap altre lloc?
- A primera vista diria que no... però qui sap? Igual en una vida anterior hem conviscut junts.

Tots dos riuen i el Peris li dóna a la Montse l'ampolla de vi.
- Moltes gràcies, Peris. Quant et dec?
- Res dona, res. Això és un regal.
- Doncs moltes gràcies. Un plaer, Fidel. Adéu...
- Adéu, i records al Narcís! -crida el Peris mentre la Montse surt.
- Molt atractiva aquesta Montse...
- Fidel..., no comencis, no comencis! -diu el Peris fent-se l'emprenyat.

Després, tots dos es miren i riuen.

La Sara toca el timbre del interfon:
- Sí?
- Helena, soc jo. La Sara.

L'Helena obre la porta i la Sara entra amb el cotxet del nen. Puja a l'ascensor i arriba al pis on viu la seva madrastra. La porta es oberta i la Sara entra:
- Helena...? Hi ets? Està tot molt fosc... On ets?
- Aquí, al saló...
- Pots encendre les llums? Porto al Ventura i no veig per on vaig...

De sobte, s'encén la llum del saló i la Sara arriba amb el cotxet. Ella està asseguda a una butaca, d'esquena a la Sara.
- Hola... Et trobes bé? Per què estàs a les fosques? Per què et costa parlar amb normalitat? T'he portat al nen perquè el vegis...
- No. No donis ni un pas més, si us plau.
- Helena, què passa?

Mai sabem per què ens passa a la vida certes coses. I normalment el que fem és viure-las sense pensar-hi més. Plorem o riem en funció del sentiment que ens pugui produir un fet determinat i després continuem vivint com si res...

La Irene pica a la porta de l'habitació 503. S'obri...
- Irene...
- No he trigat gens a venir des que he rebut la teva trucada, Abel...

Ell l'abraça i després li fa un llarg petó, ficant-la en l'habitació i tancant la porta.

Però hi ha fets que sabem per què es produeixen i que ens poden deixar marcats... per la resta de la vida...

- Helena, què passa? -pregunta la Sara nerviosa.

L'Helena s'aixeca i es gira deixant veure a la Sara el seu rostre desfigurat.

-CONTINUARÀ ...-

Channing