..Blanca entra en La Fusteria. El Paco està assegut a la barra.
- Bon dia sogre! -diu seriosa.
- Ui, anem de bon humor de bon matí, eh?
- Son quasi les 12 del migdia. Ja em toca posar-m'hi de mala llet. On és el meu marit?
- Aquí amor meu -diu el Fede sortint del magatzem.
Blanca es posa darrere del taulell al costat de la màquina enregistradora.
- Què m'havies de dir amb tantes presses? És que no et pots esperar fins l'hora de dinar?
- Amor meu, tinc una cosa per tu..., per tots dos de fet.
- Quina cosa?
Fede s'ho treu de la butxaca de darrere del pantaló:
- Dos bitllets d'avió per Thailandia. Marxem el 3 d'agost.
- Fede, tu estàs boig o què?
- Boig? Hem d'anar pensant què farem en les vacances. O és que penses quedar-te aquí tot l'estiu?
- Doncs sí, em pensava quedar, amb tu i les nenes, a l'apartament de Lloret.
- No voldràs comparar Lloret amb Thailandia..., oi? Ja està tot reservat... Va, no et ve de gust?
Blanca s'ho repensa una mica i al final accepta amb un somriure:
- Ets un tresor, Fede!
- Però, però, però... -diu el Fede.
- Què passa ara?
- Aquest viatge serà possible només si demà la Hanna no fa el càsting amb l'Alba.
- Què?? Què estàs dient?
- Dona, l'Alba no sap que la nostra filla també es presentarà i potser es portarà un disgust.
- Fede! -diu emprenyada -. Ja pots estar cancel·lant les reserves, perquè no penso deixar de portar a la Hanna a aquest càsting. I si l'Alba no en sap res, t'espaviles i l'expliques. I per això m'has fet venir?? Quina paciència tinc amb tu a vegades! Adéu!
Blanca marxa acomiadant-se del Paco que s'ho està passant d'allò més bé.
- Fill, cada dia tens més tacte amb les dones... No hi ha qui se't resisteixi! -diu rient mentre menja quicos.
- Tu calla que segur que tindré un problema amb l'Alba.

Al mercat, la Pilar, la Lola i el matrimoni evangèlic, parlen entre parada i parada:
- Jo el penso votar, i tant! I no tan sols perquè m'agradés com actor, és que és el nostre amic -diu la Lola.
- Deu fer molta il·lusió estar entre els millors -diu la Pilar.
- I tampoc sembla que vagi presumint de res el Francisco -diu el Rafa.
- Més val ser humil d'esperit amb els petits, que partir el botí amb els superbs. Proverbis 16, 19.
- De qui parleu? -diu el Francisco amb veu greu darrere d'ells. Tothom és gira.
- No t'havíem vist -diu la Pilar.
- Parlàvem de tu... de l'alegria que suposa per nosaltres que t'hagin nominat per un premi -diu la Lola.
- N'estem orgullosos de tu -afegeix el Rafa.
- Segur que és això? No estareu intentant algú de vosaltres fer-me la pilota perquè sabeu que he d'anar acompanyat al sopar dels nominats?
- Mai de la vida faríem una cosa així -diu la Isabeleta.
- Millor, perquè tinc molt clar a qui li demanaré que m'acompanyi... I ara Rafa, em pots atendre, si us plau? -diu el Francisco anant cap al mostrador de la parada.
Les tres dones es queden en la banda de la parada de la Lola.
- Ja ho sap -mormola la Pilar.
- Tant de bo m'ho demanés amb mi... Em faria tanta il·lusió sopar amb tants famosos...
- I per què creus que no t'ho demanarà a tu? -diu la Isabeleta.
- Si fos així, ja ho hagués fet..., no trobes? No..., deu voler amb algú altre. Però amb qui?

Fede entra en La Fusteria on continua el Paco que xerrava amb el Murphy:
- Ja està, reserva anul·lada -diu emprenyat el Fede.
- És que no sé encara com has pogut pensar que podries subornar a la teva dona per treure-li una idea del cap -diu el Paco rient.
- En l'amor, la dona mai aconsegueix el que espera i l'home mai espera el que aconsegueix. Teoria de Jana sobre l'amor.
- Em poses dels nervis, Murphy!
Murphy i Paco riuen mentre el Fede es posa a netejar gots.

Francisco entra i seu al costat del Paco. Se'l nota intranquil.
- Bon dia Francisco... Com va tot? -pregunta el Paco.
- D'aquella manera. A vegades la gent em treu de polleguera.
- Què t'ha passat?
- Res... que ara em surten amics per tot arreu. Tothom vol venir al sopar que fan per a tots els nominats...
- Ah sí, el premi! Ja n'he sentit dir alguna cosa.
- No em diràs tu ara que també voldries venir amb mi?
- No home no! Per això no pateixis. A més, conec a la majoria dels que hi aniran...
- Ah, és clar. Saps què faré? Aquesta tarda aniré i li demanaré, així tots els rumors s'acabaran.
- I a qui li penses dir?
- Al Peris, és clar... Malgrat tot, ha estat un bon amic des de fa molts anys. A ell li demanaré.

Passada l'hora dels dinars, els Peris només pensen en descansar.
- Quina feinada hem tingut avui! -diu la Cinta -. Sembla que la gent no vulgui marxar de vacances.
- Va, per què no puges? Descansa una mica. D'aquí no res et toca donar-li el pit a la nena, no?
- Sí... L'invent aquest del intercomunicador està molt bé, no trobes?
- He de reconèixer que sí, que tenies raó.
Tots dos es fan un petó i la Cinta se'n va.

Murphy s'acosta a la barra.
- Estava tot boníssim. Cobri's si us plau -diu ell.
- Me n'alegro. Tu ets nou per aquí, oi? -diu el Peris mentre cobra.
- Sí, estic de passada uns dies només. Substituint al Rai a La Fusteria.
- Ah sí! Alguna cosa he sentit parlar de tu... -diu somrient.
- Quin honor que es parli de mi... Per cert, mai l'han dit que la seva veu s'assembla molt a la de les pelis del Hugh Grant?
- No... mai m'ho havien dit.
- Doncs té una veu per fer anuncis o doblatge. S'ho hauria de plantejar.
- Home, gràcies. M'ho prendré com a un compliment. Va, et convido a un cafè. I no accepto un no per resposta -diu el Peris impostant la veu.
- D'acord, molt amable.
Mentre el Peris li fa el cafè, el Murphy agafa la revista TotTv i la fulleja. Li serveix el cafè i el Peris es posa a recollir taules. Murphy troba el full on està el cupó per votar i agafa un bolígraf que veu per allí omplint tota la butlleta.

Poc després arriba la Montse que seu en l'altra part de la barra.
- Peris, si us plau... Em fas un cafè molt rapidet? Porto una pressa tremenda.
- Ara mateix te'l faig.
- Ei, hola! -diu el Murphy -. Montse, oi?
- Murphy! Quina sorpresa... No t'esperava veure per aquí...
- Et noto una mica tensa.
- Vaig de bòlid tot el dia. He hagut de dinar de pressa i corrent.
- Ara fes un respir dona. S'han de prendre les coses amb més calma.
- Em falta temps per tot... No he tingut ni un minut lliure...
- Com diria la Llei de Ballance sobre la relativitat, "La durada d'un minut depèn del costat de la porta del bany on es trobi".
Montse riu mentre el Peris li posa el cafè.
- Aquest noi és un portent, eh? -diu el Peris.
- Sí, m'he adonat ja -diu la Montse mirant al Murphy.
Peris entra en la cuina.
- Tens un riure molt maco -diu el cambrer.
- Gràcies! Has estat el primer en aconseguir-ho.
- Doncs potser vols riure més estona... Et vindria de gust sopar o anar al cinema amb mi?
Montse dirigeix la vista cap al cafè mentre el remena i poc després torna a mirar al Murphy.
- Sí, em ve de gust.
- Quedem aquí a dos quarts de deu i decidim, d'acord?
- Molt bé...
- Ara haig de tornar a la feina... -diu molt content -. Mai he anat a treballar amb tanta satisfacció com avui...
Montse torna a riure i el Murphy se'n va.

Just entra Francisco que saluda a la perruquera.
- No hi és el Peris? -pregunta.
- Està a la cuina. No deu trigar en sortir. I què? Nerviós per això del premi?
- Una mica. Però suposo que és normal.
Francisco agafa la revista TotTv que està damunt de la barra i fullejant-la troba la butlleta de nominats.
- Nosaltres t'hem votat, Francisco -diu la Montse.
Però no l'està escoltant. Francisco mira amb disgust la butlleta i comprova que està assenyalada una altra casella que no és la seva.
- Cago en dena! Quins collons!! -diu.
Francisco llença contra el taulell la revista i se'n va just quan surt el Peris de la cuina.
- On va aquest amb tantes presses?
- Ni idea... Cobra't que marxo -diu la Montse.
- De millor humor, eh?
- Qui, jo? Em sembla que sí...
- Se't nota Montse. T'ha canviat la cara...
Montse somriu nerviosa sabent ella el motiu d'aquest canvi.

La tarda passa tranquil·la i per Cal Peris no hi ha massa moviment. Mari entra al bar.
- Hola Peris...
- Hola guapíssima... Què et poso?
- Res, volia saber si puc veure a la vostra filla. Encara no l'he vista.
- Clar que sí dona. Puja. La Cinta deu ser amb ella.
Mari puja a la casa dels Peris i acaba entrant en l'habitació de Carolina. Cinta està asseguda descansant.
- Hola -diu la Mari amb veu baixa.
- Hola!! Passa!
- Dorm?
- Sí, fa una estona que s'ha adormit.
Mari s'acosta al bressol i li fa una ullada.
- Què maca que és! Tan petitona...
Cinta s'acosta
- S'està portant bé? -pregunta Mari.
- Sí, molt. Tot i que encara és molt petita. Però si és una Peris com cal, donarà molta guerra.
- Em faries un favor Cinta?
- Digues...
- Em podries deixar sola amb ella? Trobo a faltar a la meva filla i aquí s'està tan a gust per pensar...
- Dona clar que et pots quedar. Jo aprofito per baixar al bar a veure si el Peris vol alguna cosa.
- Moltes gràcies...
Cinta surt i baixa al bar.

- I la Mari? No estava amb tu? -diu el Peris al veure-la.
- Sí, però m'ha demanat que es volia quedar a soles amb Carolina.
- A aquesta noia li ha de passar alguna cosa...
De sobte, pels intercomunicadors, escolten plors.
- Ja s'ha despertat la nena -diu Peris.
- No sembla ella la que estigui plorant.
- Ah no?
- No..., és la Mari qui plora.... -diu la Cinta amoïnada.
Efectivament. Mari, recolzada al bressol, plora.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing