.. Francisco entra en el bar del Peris per esmorzar trobant-se al David i al seu pare a la barra:
- Bon dia nois! Què, com us han anat les vacances?
- De faula! Quin lloc més meravellós el País Basc! Els paisatges, la gent, el menjar! La Cinta i jo ens ho hem passat d'allò més bé.
- I tu què nano?
- Jo? Pencant a casa com un burro... Amb la lluna de mel em sembla que ja tinc viatges fins l'any que ve.
- El noi volia prendre's uns dies lliures ara que la Laura està de vacances -apunta el Peris.
- Coi, deixa'l marxar! Que la vida són dos dies!
- Aquí tenim feina! A més, no pot estar marxant sempre que vol.
- Però si només seran un parell de dies...
- Mira, fill. Ja ho tornarem a parlar.

Entra la Montse que saluda a tothom:
- Què tal esteu? -pregunta ella -. Em poses un tallat, David?
- Molt bé. Ja has obert la perruqueria? -diu Francisco.
- No, fins la setmana que ve.
- I ja has trobat qui pugui substituir a la Mari?
- No... encara no. Però tampoc estic amoïnada per això ara mateix. Tinc al cap altres coses.
David serveix a la Montse el seu tallat.
- Què et passa? -pregunta el Peris.
- Estic buscant una família que va acollir a un nen sahrauí. Vull parlar amb ells però a casa seva no els trobo.
- Segurament a l'Associació d'Ajuda al Poble Sahrauí et podrien ajudar -diu el Francisco.
- Sí, ho he pensat. He de posar-me a buscar la seva adreça.
- No cal que busquis res, dona. Jo puc endur-te. En soc voluntari.
- De debò, Francisco? I quan podem anar?
- Quan tu vulguis, dona. Si vols anem ara...
- Per mi perfecte! M'acabo el tallat i anem!

Sona el telèfon i contesta la Cinta que surt de la cuina ràpidament:
- Digui'm?
- Cinta, soc Irene. Necessito parlar amb tu -diu amb veu tremolosa.
- Clar que sí! On ets? Et trobes bé?
- Em trobo a l'hotel Capital, habitació 212...
- Molt bé, no t'amoïnis. Vindré quan pugui -diu la Cinta penjant.
Quan se n'adona, tots la miren i és llavors quan saluda al Cisco i a la Montse. Després torna a ficar-se en la cuina.

Dora surt de l'habitació de la Kristina. En el saló està el Fabra:
- Està molt animada, eh?
- Des que ha tornat a casa sí. La veritat que els dies que ha estat a l'hospital s'avorria com una mona -diu el Fabra.
- Ara la veig molt bé. I ho ha portat millor perquè està amb el Gus, que sinó... alguna cosa hauríem hagut de fer.
- És cert, el Gus l'ha fet molt de costat. Me n'alegro molt per ells. La Kristina sembla estimar-lo de debò.
- I ell a ella... -diu el Fabra -. Per cert, no et diran res a la feina?
- No, havia de venir a Barcelona de totes maneres. Cap problema. I tu a casa, ja pots amb tot tu sol?
- Sí, sí. Ara que ja no tinc la farmàcia puc dedicar-me a la casa i a la nostra filla sense problemes.
- Quan vulguis que et doni un cop de mà...
- El mateix et dic, Dora... Si algun cop necessites res a casa teva, truca'm eh?
Tots dos es miren amb tendresa:
- Bé, hauria de marxar. Però quan pugui vindré. O ja et truco per saber com li va amb la rehabilitació.
- No pateixis dona..., però a ella segur que l'agrada que truquis.
Fabra somriu i acompanya a la Dora a la porta. Es fan dos petons:
- Fins aviat, Dora.
- Adéu, Vicenç.
Es tornen a fer unes miradetes d'enyorança i Fabra tanca la porta.

Al mercat, un missatger porta un ram de flors a la Lola.
- El Nelson vol que el perdonis, eh?
- Aquest la porta clara si pensa això. Tots els dies un ram! Què es pensa, que em pot comprar així? Ara, m'agradaria saber a què ve aquest comportament.
- Ah, potser s'ha adonat que no pot estar sense tu... -diu Isabeleta.

En l'altra parada, amb la Pilar, es troba la Roser.
- Quin estiu més xafogós, trist, avorrit i depriment que estem passant!
- Serà perquè voldràs! -li diu la Pilar -. Ves al casal d'avis, o a algun club d'aquest on van les persones grans i així et distreus.
- No se't pot dir res! Tant de bo aquesta nena de la farmàcia vulgui comptar amb mi per treballar amb ella. Bé, me'n vaig a casa!
Roser surt de la parada passant per la de la Lola saludant-les.

Quan està a punt de sortir del mercat, un noi surt del seu amagatall i corrent passa pel costat de la dona estirant-li de la bossa de mà.
A Roser l'agafa de sorpresa i comença a cridar. Casualment, una parella de policies locals passa per allí. La Roser els explica el que ha passat i un d'ells surt darrere del noi.

Montse i Francisco arriben a l'Associació d'Ajuda al Poble Sahrauí en Barcelona:
- Bon dia Francisco! -li diu una simpàtica dona en recepció -. Què el porta per aquí? Vol col·laborar en alguna activitat?
- Ara miraré alguna cosa, gràcies Lluïsa. Però he vingut acompanyant a aquesta amiga meva. Es diu Montse i li vol fer una consulta.
Les dues dones es saluden.
- Vostè dirà. En què la puc ajudar?
- Fa unes setmanes vaig conèixer al Karim i a la seva família d'acollida, el Marc Bonet i l'Anna Ferrer...
- Oh sí! Els conec.
- Fa dies que no sé res d'ells i estic amoïnada, sobretot pel Karim.
- I per què està amoïnada pel nen?
- No sé si l'hauria d'explicar, no puc demostrar res. Preferiria poder trobar-los i parlar amb ells directament.
- Miri, no l'entenc... Si necessita dir-nos alguna cosa ho pot fer sense cap tipus de problema.
- Ho sé, però només vull saber on els puc trobar.
- Doncs em sembla que arriben demà. Han estat fora de la ciutat uns dies aprofitant les vacances del Marc.
- Em van explicar que eren una família d'acollida atípica...
- Sí, efectivament -diu la Lluïsa -. Portaven uns quants anys intentant ser pares d'acollida però ho tenien difícil per diversos fets relacionats amb l'entorn familiar. Enguany, la seva insistència els ha donat fruïts. La veritat és que el Karim sembla estar molt content amb ells.
- Vostès fan un seguiment exhaustiu del nen, oi?
- Sí, és clar. Tenim assistents que es preocupen pel nen, estem sempre disponibles per totes les famílies que necessiten alguna mena d'ajuda en qualsevol moment... Fem revisions mèdiques de forma periòdica, i les activitats per tots els nens sahrauís. El Karim es va perdre la de la setmana passada, però estem segurs que amb el Marc i l'Anna s'ho deu estar passant molt bé.
- Per tant, si alguna cosa estranya passés, vostès se n'adonarien...
- Mai podem estar segurs al cent per cent, però normalment ens adonem si alguna cosa va mal. A vostè li preocupa alguna cosa...
- Sí, però no vull arriscar-me a explicar els meus dubtes. Potser estic equivocada. De totes maneres, em quedo més tranquil·la sabent el que m'ha dit. Si demà tornen, els buscaré per parlar amb ells.
- Com vulgui, i ja sap que estem aquí si necessités res, d'acord?
- Moltes gràcies, Lluïsa. Ha estat molt amable.
Ella i Francisco surten de l'associació.

Per la tarda, Cinta arriba a l'hotel on s'allotja la Irene que l'espera en la seva habitació. Es saluden amb dos petons i seuen:
- Què tal les vostres vacances?
- Molt maques. Hem descansat, hem recuperat forces per començar la nova temporada de feina... - Me n'alegro molt.
- I tu? Com estàs? Què fas aquí?
- Vaig marxar de casa per pensar i des de llavors m'allotjo aquí.
- No has vist al Felip doncs?
- Sí..., ahir. Oh, Cinta! Què malament ho vaig passar!
- De què vau parlar?
- El vaig trucar per parlar, havia pres la decisió de demanar-li el divorci i canviar de vida...
- Me n'alegro, Irene.
- Però ell per com es va posar, no. Em va començar a dir que estava boja, que ho engegaríem tot a rodar, que les coses tal i com estaven, anaven bé. Em va escridassar, em va arribar a insultar fins i tot... Mai l'havia vist tan alterat! Em demanava..., quasi m'obligava a seguir al seu costat per mantenir les aparences... No em podia creure el que estava passant...
- Irene, no et va fer mal, oi?
- Va haver un moment en què vaig passar-ho tant malament que pensava que alguna cosa em podria fer... Vaig haver de sortir corrent de casa meva...
- Tranquil·litza't Irene..., no pot obligar-te a res.
- Cinta, què puc fer...? -diu espantada.
Les dues amigues s'abracen una per consolar a l'altra.