..Marta entra a casa seva sense alè, i el David que es troba tombat s'amoïna per ella:
- D'on vens corrent? Que ha passat alguna cosa?
- David... -diu ella llençant-se als braços d'ell i començant a plorar- El Beni... Ha sortit de la presó i m'ha parat al carrer...
- T'ha fet alguna cosa aquest mal parit? -diu cridant.
- No...! Però m'ha fet por... Abraça'm, si us plau...
- Vine...
David l'acull i li fa carícies a la galta...
- No ploris... -diu molt tendre- No permetré que aquest fill de puta et molesti...

Lluís despara taula al pis de la Paquita.
- Un dinar boníssim. Ets la millor cuinera del món.
- No siguis pilota, que no és per a tant.
- Vine aquí... Seu en els meus genolls i fes-me un petó...
- No comencis, Lluís -diu ella molt somrient- que has de tornar a la feina...
Paquita seu i es fan el petó. Lluís l'abraça molt fort.
- Ai... Mai hagués pogut imaginar que podria arribar a estar tan bé amb una dona... T'estimo, Paquita, i vull que siguis la dona més feliç del món.
- Doncs aquests dies ho estàs aconseguint. No has deixat d'afalagar-me amb detalls cap dia.
- Demà comença el mes d'agost... Què et sembla si ens prenem unes vacances per anar enllestint els preparatius?
- Quins preparatius?
- Els de la nostra boda... Paquita, et vols casar amb mi?
Paquita es queda amb els ulls oberts i sense rumiar-s'ho gaire li contesta...
- Sí, i tant que sí... -contenta li fa un altre petó.
- I ara que sé que aviat seràs la meva esposa, marxo per guanyar els diners per aquesta casa -diu rient.
Ella s'aixeca, ell agafa les claus i, després d'un altre petó, ell se'n va. Paquita, emocionada, no es pot creure que li hagi dit que sí.
Seu al sofà i se n'adona que en Lluís s'ha deixat el mòbil sobre la tauleta. Però ja no l'agafa per poder tornar-se'l.

Teresa s'acomiada de l'Adrià després d'haver estat parlant tot el dinar:
- Em sap molt de greu que estigui passant una mala època, Adrià. S'hauria de deixar ajudar...
- Vostè ja m'està ajudant prou. Pels altres problemes, necessitaria que passés un miracle.
- Si vol, demà podem tornar a dinar junts.
- Clar que sí, Teresa... -diu amb calma.
- I ara me'n vaig, que s'ha fet una mica tard... -diu mirant el rellotge.
- Si només són les cinc de la tarda. Encara que vostè també té la seva família.
- Sí, i quina família... -diu rient.
Adrià obre la porta i al fer-ho es troba allí plantat, a un home molt ben vestit amb un maletí a la mà i un paper.
- Bona tarda. L'Adrià Bosch?
- Sí, sóc jo.
- Em dic Pere Simó. Sóc notari. Puc passar?
- Clar, clar, passi.
El notari entra, i l'Adrià tanca la porta. La Teresa també es queda.
- I què volia?
- Li porto uns documents perquè els signi. El seu germà, l'Albert Bosch...
- No sabia que tingués un germà... -interromp la Teresa.
- Com deia, el seu germà, l'Albert Bosch va morir fa uns dies i vostè és l'hereu de les seves propietats.
- Com diu? Mort? Propietats? Ni tan sols sabia que l'Albert...
- Li acompanyo en el sentiment, cregui'm, però vinc a fer la meva feina. Signant aquests documents passaran a ser seves les propietats i els diners en metàl·lic que el seu germà va anar aconseguint al llarg dels anys. El valor total de l'herència puja a uns cinquanta vuit milions de pessetes -diu molt seré el notari.
- Com??
- Això sí és un miracle -sentència la Teresa.

Huari i Montse estan asseguts al sofà quan criden al Narcís que deixa l'ordinador i fa acte de presència.
- Seu fill. Us volem dir una cosa el Huari i jo, però com que l'avia no arriba i no ens podem callar per més temps, t'ho direm a tu primer.
- Quina il·lu!! Una notícia per mi sol... Què és? Què és?
- El Huari i jo hem fixat la data de la boda.
- La teva mare i jo ens casem el 12 d'Octubre próximo.
- Ui!!! Moltes felicitats -el noi es tira al sofà per abraçar-los.
Tots tres s'abracen plegats.

Paquita ha arribat de comprar per fer un sopar especial per ella i el Lluís. Deixa totes les bosses a la cuina quan escolta un soroll al saló. Se n'adona que el Lluís ha rebut un missatge al mòbil. Sense pensar-s'ho, el llegeix i de mica en mica el rostre de la Paquita va tornant-se més i més seriós.

" No deixo d pensar en l'altra nit. Vols k la repetim? Josep."
Paquita furiosa i disgustada, llença el mòbil al terra.
- Maleït siguis, fill de puta! -diu amb llàgrimes als ulls.

Lola i Guillem sopen en un restaurant, agafats de la mà.
- Tinc ganes que torni la teva dependenta i puguis marxar de vacances amb mi.
- I jo... Dilluns proper tornarà la Isabeleta. No he sabut res d'ella. Tant de bo li vagi bé amb el seu ex marit.
- Ja veuràs com t'encanta el creuer que farem...
- L'important és que estiguem junts. Espero, per això, que el teu darrer client no s'interposi en les nostres vacances...
- No, creu-me. Aprofitaré aquesta setmana per enllestir el tema de la fiança. El Martí Costa sortirà aviat de la presó.
Lola aparta la seva mà de la del Guillem:
- Com has dit? -diu seriosa- Martí Costa? El que va cremar el Xicago?
- Sí, però de fet no va ser ell directament...
- Tan se val! Ell va ser l'inductor. Com pots defensar a una persona com aquesta, sense cap mena d'escrúpols?
- Lola, calma't... És la meva feina...
- No puc calmar-me. No em vull calmar. Guillem, deixa aquest cas demà mateix!
- No puc fer-ho, i no és just que m'ho demanis... Ho has d'entendre... A més, la imatge del bufet d'advocats sortiria malparada...
- La imatge, dius? Ho fas per això?? Déu meu! Com he pogut pensar que eres honest i honrat... Tens aquest cas pensant en la teva imatge... Me'n vaig ara mateix... No puc continuar amb tu aquesta nit -diu ella aixecant-se i marxant.
- Lola, no ho facis, si us plau! -suplica el Guillem sense èxit.

Marta està adormida al seu pis. Es desperta al sentir que piquen fort a la porta. S'aixeca atordida. Està sola.
- Qui és? -diu prop de la porta.
- Qui vols que sigui? Jo... El teu amic Beni... He vingut a cobrar-me el favor que em deus... -diu cridant.
- Marxa! Fot el camp!! O trucaré a la policia!!
Beni continua picant la porta i Marta, plorant, nerviosa, agafa el telèfon. Quan comença a marcar, el Beni tira la porta al terra...
- Ja t'ho he dit aquesta tarda... No podràs escapar de mi...
- David!!! -crida ella. Beni l'agafa amb un braç mentre que amb l'altre li tapa la boca.
- No cridis, puteta... El teu nuviet acaba de sortir...
Marta el mossega la mà i ell li dóna una bufetada que la tira al terra. Li ha trencat la boca. Beni l'agafa de la samarreta:
- I ara em cobraré el favor...
- No... si us plau... -diu plorant.
Beni li dóna una altra bufetada i comença a estripar-li la roba...
- Noooo......!!!! -crida.

Per altra banda, l'Elsa Aguilar seu amb el Jordi, la Carme i la Clara. Acaba d'arribar al pis d'ell en Roses.
- No teníem notícies teves des de fa uns dies... Estem patint molt -diu la Clara.
- He vingut per explicar-vos un fet que hem descobert. Hem constatat que l'Oriol amagava a casa seva un munt de cintes de vídeo on va gravar a la Núria. Però també a una tal Júlia i a una tal Berta. A l'hemeroteca he trobat que aquestes dues noies van desaparèixer de les seves llars poc després que les haguessin filmades. M'he posat en contacte amb els familiars d'aquestes joves... La policia encara no les ha pogut trobar, els familiars no tenen esperances de trobar-les amb vida...
- Déu meu! La meva filla.... -diu la Carme.

Núria està lligada de peus i mans, estirada sobre el llit, vestida amb un camisó blanc, mig adormida. Hi ha petites espelmes per tot arreu, al voltant del llit, per les finestres... Sota una finestra, una tauleta amb una safata que conté estris per trinxar.
La Núria es comença a despertar i se n'adona que algú amb roba fosca, entre en l'habitació. És l'Oriol que porta una túnica negra.
- Ja et despertes... Bé... Així rebrem tots dos al Déu Zanstor...
- Què dius Oriol?
- Jo no em dic Oriol, jove Feila... Jo sóc Omur, el Gran Sacerdot.
- Què estàs dient...? -diu confosa.
- Jo, el Gran Sacerdot, oferiré la teva sang al Déu Zanstor quan el Sol sigui negre. Fins llavors, et quedaràs aquí, presonera...
- De què estàs parlant? Estàs boig! Deslliga'm Oriol si us plau -crida.
Però Oriol ha tancat els ulls i s'ha agenollat amb els braços oberts.

Clara es mira a l'Elsa:
- Però això és impossible... -diu la Clara- En Sergi quan ens va explicar on havia estat tot aquest temps ens va dir que havia buscat a la Júlia per parlar amb ella...
- L'Oriol i en Sergi es van conèixer quan eren molt joves a la consulta del psicòleg. Tots dos van ser portats al mateix, després que els seus pares van morir: el cotxe d'un dels pares xocà frontalment contra el de l'altre pare. El destí va unir al Sergi i a l'Oriol i des de llavors, mai s'han separat...
»He parlat amb l'Anna Salomó -continua dient l'Elsa- L'acabo de trucar. En Sergi anava a la seva consulta per tractar un trastorn en la seva personalitat, obligat pel centre on estudiava... Sembla ser que es creia un ser superior...

L'Oriol es va aixecar i va anar cap a la porta. La va començar a obrir molt a poc a poc...
- Estimada Feila... Dóna la benvinguda al totpoderós Déu Zanstor...
La Núria començà a plorar al veure entrar vestit amb una túnica blanca al Sergi...

- La Núria està en perill i l'hem de trobar el més aviat possible -sentència l'Elsa.

Channing