Ningú sap del cert quantes persones han arribat a fer de les antigues instal·lacions militars de sant Andreu el seu aixopluc miseriós ni tampoc quan van començar a ser ocupades. Va ser a finals de 1998 quan l'exèrcit va procedir al desmantellament de les unitats que allà tenia destinades, segons fonts de Capitania. I és llavors quan les casernes van començar a entrar en un procés d'abandonament progressiu, tot i que en les vivendes de dins del recinte mai hi han deixat de viure alguns militars retirats de baixa graduació i vídues de militars, que van anar quedant submergits en un complex conglomerat humà, on hi ha hagut des de sense papers de les més diverses procedències i situacions fins a indigents, okupes i joves antisistema de diversos països de la Unió Europea.

A les casernes no hi ha faltat mai l'aigua corrent, i enganxant cables a l'electricitat del carrer en alguns llocs tampoc hi ha faltat la llum. Per això, en els primers moments, abans de convertir-se en el cau antihigiènic i pestilent que ara és, les casernes havien estat una alternativa de sostre per a moltes persones.

"Amb el problema d'habitatge que hi ha a Barcelona i especialment per als immigrants sense papers amb feines clandestines no és estrany que fossin una bona alternativa, sobretot quan eren pocs i no hi passava res", explica la responsable d'immigració de Càritas, Joana Martín.

Poc després de l'inici de l'ocupació, l'exèrcit va desafectar els terrenys militars, de manera que des del juny del 2001 les casernes ja no tenien ús militar, segons fonts de Capitania. Això traspassava a l'Estat i a les seves forces de seguretat la responsabilitat d'una hipotètica intervenció de força, inhibint-ne així la policia militar, que és a qui li correspondria actuar en una instal·lació de l'exèrcit.

Amb tot, el procés per fer efectiu el desallotjament s'ha acabat eternitzant. L'Ajuntament havia instat en diferents ocasions el ministeri a no desatendre el manteniment de les instal·lacions i fins i tot l'ha arribat a multar.