La premsa d'aquestes últimes setmanes inclou un petit anunci a peu de pàgina amb el següent text: "Compro solars qualificats com a equipament a Barcelona ciutat". El requadro inclou, a més a més, dos telèfons, que corresponen a una immobiliària bastant coneguda. ¿Per què s'interessa una promotora per solars on, en teoria, només s'hi poden construir edificis d'ús públic com escoles, instal.lacions esportives, centres hospitalaris, biblioteques o oficines de l'Administració? L'anunci no enganya a ningú: per comprar-los i, se suposa, revendre'ls com més aviat millor amb el consegüent increment de preu. Ja se sap, el valor del sòl en aquesta ciutat augmenta cada dia, és la millor de les inversions, fins i tot si està destinat a equipaments.

Aquesta peculiar forma de negoci immobiliari no ha estat sempre així. Fins als Jocs Olímpics, any més, any menys, el propietari d'un terreny al qual el Pla General Metropolità (PGM) havia col.locat l'etiqueta d'equipament se sentia un desgraciat total per la impossibilitat d'especular amb la seva venda.

Després, amb l'aval de la permissivitat municipal, aquesta qualificació urbanística es va tornar dúctil, es va acomodar a les necessitats dels promotors, es va prestar a les permutes, es va incloure i es va adulterar en propostes urbanístiques d'iniciativa privada que gairebé mai van deixar com a llegat les peticions veïnals d'equipaments. Els terrenys que el PGM destina a ús col.lectiu han estat durant els últims anys moneda de canvi. Les empreses constructores els han comprat --¿en fem una relació?-- per forçar decisions municipals o per incrementar l'edificabilitat de les seves promocions. Fa anys que les entitats veïnals reclamen un pla que determini les necessitats d'equipaments de la ciutat, però l'ajuntament sosté que a la ciutat no hi ha dèficits d'aquest tipus i sí que sobren solars amb aquesta qualificació. Propietari: no perdi l'ocasió; truqui al telèfon de l'anunci.