Davant de noves iniciatives legislatives, hauria de ser habitual analitzar la seva necessitat i els seus continguts. Però és freqüent que una primera reacció mediàtica, fins i tot abans de la seva publicació, marqui profundament el desenvolupament del debat. Ho estem veient amb l'Estatut i l'avantprojecte de llei del dret a la vivenda. Una vegada més inconstitucionalitat i intervencionisme s'utilitzen per desqualificar la proposta.

Les primeres reaccions contràries a l'esborrany de la vivenda es van centrar en els articles en què l'Administració, després de declarar que aquesta és un bé econòmic que ha de complir la seva funció social --que algú hi visqui--, proposa incrementar l'oferta instant els propietaris de vivendes desocupades durant dos anys sense causes justificades a posar-les al mercat en condicions de ser habitades.

Per a això es proposa un sistema d'incentius al lloguer (Catalunya no havia acollit mai fórmules de foment de l'ocupació de vivendes buides) i, paral.lelament, crear un registre de vivendes que no compleixin la seva funció social. La inclusió en aquest registre facultaria l'Administració per a una eventual expropiació temporal, aplicable en casos en què no existeixi justificació per a la desocupació permanent.

Aquesta previsió ha estat el punt escollit per certs sectors per crear alarma social en la població que té dipositats al mercat immobiliari gran part dels seus estalvis. Però només cal aprofundir una mica per comprovar que la por induïda està fora de lloc. Entre altres raons perquè expropiar no és espoliar; perquè és una mesura vinculada sempre a l'incompliment de la funció social en tot el nostre ordenament, i perquè el propietari d'una vivenda la pot arrendar fixant lliurement el preu i la durada del contracte. Sent així, ¿on és el perill? ¿És una desmesura fomentar que les vivendes compleixin al mateix temps la seva funció social i econòmica?

MÉS ENLLÀ d'aquesta polè- mica, el projecte respon a qüestions conegudes, que tendeixen a garantir l'eficàcia social de l'esforç públic fet en el tema del dret a la vivenda.

¿És lògic aspirar a un parc estable de vivenda de protecció oficial, regulant la transmissió a tercers per evitar que aquest parc disminueixi? ¿S'ha de protegir el consumidor amb la regulació de la responsabilitat professional dels intermediaris? ¿És aconsellable l'obtenció de vivendes protegides al centre de les nostres ciutats? ¿S'ha de frenar l'assetjament immobiliari? ¿S'ha d'atendre els col.lectius vulnerables amb risc d'exclusió social? ¿És raonable apostar per un model urbà amb capacitat d'integració social i que eviti els guetos?

Amb tot, un projecte és perfectible i la seva publicitat ha de facilitar la participació crítica. Però el que hauria d'estar fora de dubtes és que és una llei necessària i urgent. No hauria de caldre explicar que les lleis intervenen per corregir situacions de desigualtat o abús. I, en el tema de la vivenda, les anàlisis coincideixen a dir que només amb les lleis del mercat el problema no fa més que agreujar-se. A Espanya, gran part de la població està endeutada, amb xifres equiparables al PIB, i malgrat això accedir a una vivenda es fa cada dia més difícil. L'escalada del preu de la vivenda es regeix exclusivament per la llei de l'oferta i la demanda; el sector bancari no només és el gran prestamista, sinó el principal inversor; a les nostres ciutats hi ha assetjament immobiliari, etcètera.

Donada la situació d'aquest dret constitucional tan malparat, ¿es poden acceptar els arguments que reclamen la passivitat de l'Administració? ¿És realment justificable mirar cap a una altra banda?

Una vegada més, cap a on hau- ríem de mirar és cap a Europa. En països amb un grau de desenvolupament superior al nostre, els sectors bancari i de la construcció rendibilitzen les seves inversions i existeix al seu torn un parc de vivenda assequible.

¿ON ÉS el miracle? Doncs en la tradició d'intervenció dels poders públics; en les lleis de vivenda. N'hi ha prou de posar com a exemple la llei holandesa (la Woningwet) promulgada el 1901 --encara no existien els soviets-- per la qual l'Estat garantia la vivenda com un dret per a tots els holandesos. Es va actuar directament en l'obtenció de sòl públic; es van fixar els preus màxims de lloguer; es va incentivar la participació privada amb ajudes, subvencions i avantatges fiscals a les societats sense ànim de lucre i les cooperatives. Als nostres besavis socialdemòcrates els sortirien els colors al comprovar que, un segle després, es qüestiona la intervenció pública en matèria de vivenda.

En conclusió, sense desactivar els tòpics no hi veurem més enllà dels Pirineus, on l'Estat de benestar inclou l'efectiu dret a la vivenda; ni més enllà de la Franja, sense tenir en compte que en altres territoris d'Espanya el debat sobre la vivenda es pugui plantejar amb més ambició social que en el nostre.