habitatge públic
de lloguer
a les casernes
De mudança per Barcelona - Punt i Apart - Mariona Sòria
El Punt 01/07/05

L'any 2003, més de 80.000 barcelonins van canviar de casa i la meitat d'aquests van optar per anar a un altre districte.

L'any 2003, 80.534 barcelonins van agafar les maletes, van omplir el camió de les mudances i es van canviar de casa. De tots aquests, la meitat va optar per canviar de districte. Darrere d'aquests canvis d'adreça no hi ha una sola raó. El fenomen -que s'ha anat incrementant els últims cinc anys- està lligat al preu dels habitatges i a la capacitat econòmica familiar. També poden haver-hi motius personals o laborals. Però el cert és que les estadístiques permeten determinar algunes tendències, com per exemple que els distrites amb més obra nova, com Sant Martí i Sant Andreu, estan guanyant veïns procedents de l'Eixample i que, en canvi, els districtes més cars són més estables. O que Ciutat Vella aporta molts veïns nous al seu districte veí, Sants-Montjuïc.

Barcelona té una mitjana d'un 5% de la seva població en moviment. Si ens fixem en les altes i les baixes registrades als districtes de l'any 2003, 80.534 barcelonins van fer les maletes per canviar de casa, 20.000 persones més que el 2001. La meitat, uns 40.000, van optar per quedar-se al mateix districte i la resta van canviar. L'Eixample i Sant Martí -les dues zones més poblades- són els dos districtes que reben més nous veïns i els que més es despoblen. Les migracions internes a la ciutat de Barcelona, un fenomen poc estudiat del qual tan sols hi ha dades, poden tenir moltes raons al darrere. És evident que l'habitatge n'és una. Només així, en clau immobiliària, s'explicaria que els districtes que proporcionalment guanyen més veïns són els que tenen més habitatge nou, com Sant Martí i Sant Andreu, que principalment reben nous inquilins procedents de l'Eixample i dels seus districtes veïns. En canvi, a Sarrià-Sant Gervasi i a les Corts, els dos districtes amb el mercat immobiliari més car de Barcelona, les poblacions són més estables. En aquests districtes, la diferència entre els que es donen de baixa i els que es donen d'alta és mínima. Aquest també és el cas de Gràcia, on el mercat d'habitatges lliures és molt escàs.

L'efecte del veïnatge entre districtes també és un factor important a l'hora d'entendre els moviments interns de la ciutat. Per això s'explica que tots els deu districtes rebin la major part de veïns nous dels districtes del costat. Aquest fenomen és molt clar en el cas de Ciutat Vella, que aporta molts veïns a l'Eixample, però sobretot a Sants-Montjuïc -el barri del Poble Sec és a tocar.

Ciutat Vella, un cas a part
Aquest districte, el que rep més població immigrant -quatre de cada deu habitants són estrangers-, té una dinàmica diferent de la resta, que només es pot entendre si s'explica el comportament de la població immigrant de Barcelona. L'any 2003, l'últim en què es va fer un estudi sobre migració interna de Barcelona, es van donar d'alta al districte 8.000 ciutadans, dels quals la meitat venien del mateix districte. Però al mateix any se'n van donar de baixa 10.700, un nombre que només supera l'Eixample. Aquest balanç negatiu podria tenir la seva raó en el fet que hi ha molts immigrants que arriben a Ciutat Vella i que acaben marxant-ne al cap d'un temps. És un fenomen que ha detectat, clarament, un dels col·legis públics del Raval, l'escola Miquel Tarradell.

«Les famílies immigrants arriben, s'estableixen, i en funció de com els vagi marxen a un altre districte de Barcelona o fora de la ciutat», diu la cap d'estudis, Josepa Freixa. Segons aquesta responsable, la tendència dels alumnes originaris de països llatinoamericans és anar-se'n cap a d'altres districtes, però altres col·lectius, com els marroquins, acaben marxant de Barcelona i van cap a d'altres poblacions de l'entorn, com Badia, Santa Coloma i l'Hospitalet. «Les baixes, però, sempre queden compensades pels nous alumnes que es matriculen» a meitat de curs, una possibilitat que permet la fórmula de la matrícula viva. El repartiment per tota la ciutat dels nouvinguts ha fet que la ciutat comenci a homogeneïtzar el nombre de població immigrant. Ara quasi tots registren un 15% de mitjana, encara per sota del 36% de Ciutat Vella, però per l'Ajuntament de Barcelona és un signe de la creixent integració dels immigrants a tota la ciutat.

Atents als canvis Els fluxos entre districtes no determinen tant la política de l'Ajuntament de Barcelona com el seu resultat. Així ho explica el regidor de Benestar Social, Ricard Gomà, que assegura que el consistori «dimensiona els seus serveis i pressupostos» en funció de les característiques de la població de cada zona, com poden ser l'edat i la capacitat econòmica dels seus habitants.

El mateix diagnòstic fa el regidor d'Habitatge del consistori, Eugeni Forradellas, que entén que la política d'habitatge de l'Ajuntament «no està tan afectada pels moviments interns de la ciutat com per la despoblació de Barcelona».

El preu dels pisos, crucial

No hi ha cap dubte que l'habitatge és un dels múltiples factors que hi ha darrere dels trasllats dels barcelonins. És un fet que el preu del parc immobiliari de la ciutat fluctua, fins a una diferència de 360.000 euros, en funció del districte on estigui situat. Als dos extrems del ventall hi ha Sarrià-Sant Gervasi, on un pis de primera mà pot arribar a costar fins a 5.600 euros el metre quadrat, i Nou Barris, que supera lleument els 2.000 euros el metre quadrat. L'any 2003, el preu mitjà d'un habitatge nou a Barcelona era d'uns 316.120 euros, una mitjana que superen cinc dels deu districtes barcelonins. Els que tenen els pisos de compra més cars -Sarrià, les Corts i l'Eixample- són, també, els que tenen el mercat de lloguer més alt. Segons dades de l'any 2003, ser inquilí en un pis de Sarrià costava una mica més de 1.000 euros de mitjana, mentre que el districte de Nou Barris tenia els lloguers més econòmics de la ciutat, amb una mitjana de 620 euros. El mateix any, el preu mitjà d'un habitatge de lloguer a Barcelona era de 838 euros, un barem que només superaven els districtes de Sarrià-Sant Gervasi, les Corts i l'Eixample. En canvi, Nou Barris, Sant Andreu i Horta-Guinardó estaven força per sota d'aquest preu de referència global. A Ciutat Vella, proporcionalment, és més barat comprar que llogar.

Els més joves i els més vells

Barcelona té una població relativament jove. L'edat mitjana dels ciutadans volta els 43 anys, una mitjana que només superen els districtes de Ciutat Vella (44), Eixample (45) i Gràcia (44). Per sota de la mitjana destaquen, amb 42 anys tots dos, els habitants de Sant Andreu i de Sant Martí. Com en tota societat, les dones barcelonines superen en longevitat els homes. Elles poden arribar a viure nou anys més que ells, com passa a l'Eixample. A Sant Andreu, les dones superen els 84 anys, l'esperança de vida més alta de tot Barcelona. La piràmide d'edats que conformen els habitants de la capital catalana és més ampla en la franja que va dels 25 als 29 anys. Pel que fa a naixements, entre el 1900 i el 2003, el 1973 va ser l'any amb més nadons a la ciutat. Se'n van registrar 31.689, molt lluny dels 12.605 del 2003. L'any 1985 el nombre de defuncions va superar, per primer cop, el de naixements, una tendència que no s'ha aturat fins avui. El rànquing de natalitat l'encapçala el districte més poblat, l'Eixample, seguit de Sant Martí i de Sants-Montjuïc. Les Corts -el districte més petit- va a la cua de nounats, amb uns 570 naixements l'any 2003. Els naixements dels immigrants s'han doblat en tres anys i han passat de 891 naixements el 2000 a 1.735 el 2003.

Districte ric, districte pobre

La capacitat econòmica familiar -el nivell adquisitiu- dels habitants de Sarrià-Sant Gervasi pot arribar a triplicar la d'un barceloní de Ciutat Vella. Si ens fixem en les dades de 1996 sobre aquest barem, Sarrià, les Corts i l'Eixample, per aquest ordre, són els tres districtes més rics de Barcelona. A la cua, a banda de Ciutat Vella, hi ha Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. Aquesta dada es correspon amb la xifra d'aturats per districte, que encapçalen Ciutat Vella, Sants-Montjuïc i Nou Barris. A banda de les dades globals, però, hi ha una altra realitat: la dels habitants que reben uns ingressos per sota del nivell de pobresa, aquells que cobren pensions no contributives o rendes mínimes d'inserció (de 280 a 350 euros al mes). En aquest sentit, l'Eixample i Nou Barris s'enduen els primers llocs pel fet que són els districtes amb més densitat de població. Els segueixen els districtes de Ciutat Vella, Sants-Montjuïc i Sant Martí, on es concentren les necessitats d'atenció més importants de serveis socials, segons explica el regidor de Benestar Social, Ricard Gomà. La renda familiar bruta disponible a Barcelona era, l'any 2000, d'uns 12.500 euros, una taxa quasi un punt i mig superior a la de la resta de l'àrea metropolitana i de Catalunya.

tornar a la pàgina d'aquesta opinió
l'entrecomillat i la cursiva de la paraula 'barri' són de la WEB STAP
Tornar
AJStA
Assemblea de Joves de St. Andreu
JOC
Joventut Obrera Cristiana
ACO
Acció Catòlica Obrera
MCJ
Moviment Cristià de Joves
A.VV.
Sant Andreu de Palomar
Casernes de Sant Andreu
Fòrum STAP
webstap@sant-andreu.com
ubicació de STAPWEB STAP - Pàgina IniciSTAP Superfície ComercialMenjar i Beure a STAPLa Salut a STAPles Comunicacions a STAPLa Història de STAPLes Entitats de STAPLa Cultura i l'Esport a STAPels Andreuencsper què la WEB STAPubicació de STAPWEB STAP - Pàgina IniciSTAP Superfície ComercialMenjar i Beure a STAPLa Salut a STAPles Comunicacions a STAPLa Història de STAPLes Entitats de STAPLa Cultura i l'Esport a STAPels Andreuencsper què la WEB STAP