Què tenen
en comú una persona sense llar, un jove que comparteix pis,
una dona maltractada que ha de fugir de casa, un immigrant
que relloga una habitació, un esquàter, una dona gran sola
i una família d'origen galaicoportuguès que viu en una caravana?
Són les diferents cares de la pobresa a Barcelona. És a dir,
són una representació dels col·lectius que tenen dificultats
per accedir i mantenir un habitatge digne i que conformen
un 20% de la població de la capital catalana que viu, amb
diferents nivells de gravetat, situacions de pobresa. Perdre
la feina, patir violència física i psíquica, tenir un sou
molt baix, cobrar una pensió mínima, ser jove i trobar-se
indocumentat són alguns dels factors que condueixen a viure
aquest tipus d'exclusió social.
Una persona
sense llar no és només la que no té sostre. Són totes aquelles
que viuen en habitatges que no compleixen uns requisits mínims
d'habitabilitat i que, a més, no senten l'espai com a propi
perquè en qualsevol moment els en poden fer fora. «Tenir un
sostre no vol dir tenir una llar», afegeix Eduard Sala, director
de l'Obra Social Santa Lluïsa de Marillac. A Barcelona es
calcula que hi ha entre 500 i 600 persones que dormen al carrer
cada dia. No hi ha cap estadística, però, que mostri el nombre
de ciutadans que viuen en pensions -paguen entre 12 i 15 euros
la nit-, en habitacions rellogades sense dret a cuina ni lavabo
o que paguen per dormir en una balconada, un rebedor o per
compartir un «llit calent», segons explica Pere Pujol, del
moviment Quart Món d'Arquitectes sense Fronteres. Pujol defensa
que les situacions d'exclusió s'estenen des del barri de Pedralbes
fins al Raval. És a dir, per tota la ciutat. Tot i això, Agnès
Escrich, de Càritas, afirma que les situacions més greus es
viuen al districte primer. Tots dos coincideixen a dir que
l'alt preu de l'habitatge i les situacions d'especulació -molts
casos d'assetjament immobiliari- han fet que en els darrers
anys l'anomenat barraquisme vertical s'hagi estès. Segons
Escrich, des del 1999 fins ara ha anat canviant la cultura
de l'habitatge tradicional: s'ha passat de viure de lloguer
o pagant una hipoteca a haver de rellogar i compartir espais.
De fet, Càritas ha augmentat en els darrers anys les ajudes
per a l'habitatge i atén immigrants, persones soles, famílies
monoparentals i pares amb fills.
A Barcelona
hi ha una forta xarxa associativa que ajuda les persones amb
problemes d'habitatge. La Fundació Arrels, per exemple, té
pisos tutelats per a sense sostre.
|
|
Càritas
ha posat en marxa la unitat de convivència Sant Camil, on
viuen 12 persones grans amb recursos econòmics mínims. Els
frares de l'orde de la Mercè disposen de pisos per a joves
que surten de la presó i una altra comunitat religiosa té
l'únic centre de convalescència per a dones. És un recurs
temporal que té 24 places i que finança la mateixa institució.
El circuit es completa amb una xarxa de menjadors i albergs
socials. Els recursos, però, no són suficients. Les entitats
tenen l'esperança dipositada en el Pla d'Inclusió Social de
l'Ajuntament. De moment, la setmana vinent obrirà el primer
centre de baixa exigència per a sense llar i al juny es posaran
en marxa els primers pisos pont per a les persones en processos
d'inclusió. Barcelona ja tenia un pla de suport a l'habitatge
que l'any passat va ajudar 230 famílies.
Viure
en campaments
En el mapa de l'exclusió a Barcelona també es troben un centenar
de famílies d'origen galaicoportuguès que viuen a la zona
del Poblenou en caravanes, camions i barraques. Segons Rina
Decap, de Quart Món, la Generalitat i l'Ajuntament fins ara
no han fet res per les famílies, tot i que existeix un pla
per a la inserció del col·lectiu. Decap explica que un grup
estaria disposat a viure en un pis i normalitzar la seva situació,
mentre que la solució per a un altre seria un campament estable.
Estirant
del fil, però en un grau menys greu, es troba el col·lectiu
que viu en un habitatge insegur. Són, per exemple, els joves
que han de compartir pis per marxar de casa, les famílies
que viuen pendents d'una ordre de desnonament i les dones
maltractades. Així, la portaveu de Tamaia, Anna Echevarrías,
explica que la seva entitat no coneix casos extrems però sí
que ha ajudat dones maltractades que han hagut de marxar del
domicili familiar i entrar en el circuit d'ajuda. Lamenta,
però, que amb la nova llei integral contra la violència domèstica
es pensi que hi ha molts recursos quan «no és real». De fet,
Amnistia Internacional ja ha denunciat que en manquen. Recorda
que «no és que les dones maltractades siguin pobres sinó que
la violència les empobreix». El perfil de l'exclusió té la
cara d'una dona gran que viu sola a l'Eixample, d'un sense
sostre que dorm a la Sagrada Família, d'un immigrant sense
papers i d'un home a l'atur.
|
