«No vull
saber res de Barcelona, com a molt hi vaig dos cops a l'any»,
proclama un veí militant de Sant Andreu.
En una
ciutat com Barcelona, d'una placidesa tan mediterrània, tan
marcada de noucentisme, amb totes les revolucions convenientment
domesticades i assumides a banda i banda de la Diagonal, amb
una autoestima a prova de Fòrums, Carmels i altres calamitats,
en una ciutat així sorprèn que hi pugui haver barcelonins
que abominin de la seva condició legal de barcelonins.
Però n'hi
ha. I Déu n'hi do com les gasten.
Un grapat
d'ells es van reunir dimecres a l'antic municipi de Sant Andreu
de Palomar per debatre sobre el tema: «Ara que fa 108 anys
que ens van annexionar, volen continuar expoliant-nos», deia
un dels cartells anunciadors, esvaint qualsevol dubte sobre
les seves intencions.
Van difondre
l'acte per petits canals: cartells a la botiga de confiança,
correus electrònics a amics, coneguts i saludats, potser alguna
tertúlia a mitja veu als bars on es crea opinió. El lloc escollit,
una antiga casa de planta baixa i pis que serveix de seu social
a l'associació de veïns, en un carreró darrere de la fàbrica
de Can Fabra, convidava també a les intrigues revolucionàries.
Era el 20 d'abril, aniversari del decret que el 1897 va annexionar
Sant Andreu a Barcelona, i els del taller de pintura ja havien
deixat lliure la sala d'actes. Començava la insurrecció.
«A Sant
Andreu no tenim res a celebrar, l'annexió va ser un desastre»,
va arrencar Xavier Gómez, agitador veïnal i desacomplexat
independentista andreuenc. «Els de Barcelona sempre se n'han
aprofitat, ens han posat aquí casernes militars, Meridianes
i Maquinistes, i nosaltres sempre amb els pantalons abaixats
per facilitar-los la feina», va dir Xavier Gómez, amic de
les descripcions gràfiques que tothom pugui entendre.
|
|
L'historiador
local Jaume Seda va posar les dades sobre la taula. D'andreuencs,
va dir, ja n'hi devia haver fa dos mil anys, en temps dels
romans. I si algú en dubta que vigili perquè algun paleolític
també podria rebre la ciutadania andreuenca, ja que algú s'ha
trobat que s'hi va deixar els ossos en aquest territori mil·lenari.
Però no
tots han estat bons andreuencs. L'annexió a Barcelona, va
acusar Jaume Seda, es va fer gràcies a la passivitat del grup
de famílies que dominaven la vida local i que tenien interessos
econòmics en l'expansió de Barcelona. «Botiflers!», va interrompre'l
Xavier Gómez: «Noms, volem noms!»
I les
seves intervencions van continuar així, a mig camí de la sorna
política i de la reivindicació veïnal, aixecant somriures
de complicitat del públic, fins a arribar a l'«últim expoli»:
la venda de les casernes perquè s'hi facin pisos. «Ens la
volen fotre un altre cop, aquests de Barcelona, però aquest
cop no ens deixarem», va concloure Xavier Gómez.
El regidor
de Sant Andreu és Jordi Hereu. El seu nom és un dels que sonen
com a substitut de Joan Clos si finalment els socialistes
barcelonins decideixen canviar de candidat. De moment, però,
és l'encarregat de gestionar de prop aquest territori de conspiracions
separatistes i botiflers locals, avingudes Meridianes i suculents
terrenys militars. Qualsevol diria que el canvi seria per
a millor.
Però la
Barcelona noucentista i tranquil·la, la del disseny i el progressisme
domesticat, enganya als ulls. Vista de prop, es descompon
en diversos Sant Andreus impertinents, Montjuïcs desocupats,
Viles de Gràcia sorolloses i Carmels desafortunats, en una
annexió anual de nous problemes i reptes que complementen
la identitat real barcelonina.
El 20
d'abril, a més de Sant Andreu, commemoraven l'annexió Gràcia,
Sants, Sant Martí, les Corts i Sant Gervasi.
|
