Leopoldo
Milà va dissenyar la famosa moto Impala i amb el pas del temps
hi va anar introduint successives millores, a les llantes,
al dipòsit, al carenat, la suspensió, però sempre va mantenir
el peculiar seient en forma de guitarra. Quan li van preguntar
per què no havia actualitzat mai el seient, va contestar:
"Que jo sàpiga en aquests anys han canviat moltes coses, però
el cul de la gent continua sent el mateix". També la necessitat
de dormir, rentar-se, cuinar és la mateixa, però com resoldre-la
ha evolucionat, encara que no el seu espai domèstic.
En el
tema de l'habitatge hem passat moltes dècades sense canvis
significatius, repetint models de plantes i el sistema constructiu.
Un simple cop d'ull sociològic ens explica que hem passat
de gairebé quatre habitants per vivenda els anys 60, a gairebé
dos i escaig actualment. Molta gent viu sola, ja sigui per
decisió pròpia, o pel gran increment de separacions que ha
comportat el divorci. Les parelles tenen menys fills, la gent
gran, amb més salut, viuen també sols. Augmenten les famílies
monoparentals, els gais, els solitaris, els viatjants.
Però s'han
d'afegir més dades: els nostres avis van néixer, van viure
i van morir a la mateixa casa. No obstant, avui dia la mobilitat
s'ha accelerat de manera vertiginosa i és comú passar per
diverses cases a la teva vida. Primer, per la dels pares;
després ocupant una residència d'estudiants o compartint pis
entre diversos; després, independitzant-te amb la parella,
fins a la seva dissolució. També canviem de casa al tenir
fills o simplement per assumptes laborals, on preval la disponibilitat
de trasllat, en un món globalitzat i molt més ben intercomunicat,
on la mudança no resulta un drama.
A més
ja no utilitzem el rebedor, ni volem separar la cuina de la
sala d'estar, gairebé no mengem a casa, però ens agradaria
pujar la bici a l'ascensor i tenir un safareig comú, una terrassa
per fer festes i plantar tomàquets; no volem passadissos,
però sí molta llum i poc soroll. Ara treballem a casa i necessitem
sala d'internet.
Però els
promotors insisteixen amb el pis per a tota la vida, de quatre
habitacions, sala menjador amb parquet i dos banys complets
amb dos rentamans amb monocomandament. Com que els ha anat
bé, no han fet cap esforç per saber què volia la gent; en
tenien prou que els compressin, encara que fos per tirar els
envans, o desmuntar l'horrible cuina l'endemà d'ocupar el
pis i no utilitzar mai el bidet.
Els pocs
que han intentat innovar s'han topat amb un embull de normatives
que els ho impedien. S'han de revisar unes normatives restrictives,
perquè no continuïn dictant obsoletes vivendes i permetin
la innovació. S'ha d'admetre d'una vegada per totes el concepte
de loft i les vivendes en planta baixa. Però, per descomptat,
evitant la tendència irremissible a l'especulació i la trampa.
|
|
PER DESTAPAR
la vergonya de l'escassetat de vivenda, se'ns va acudir des
del FAD promoure el projecte Barraca Barcelona, on va aflorar
el submón de la infravivenda, llits calents, barraquisme il.lustrat,
i altres horrors. La intenció era reflexionar sobre canvis
d'usos socials i urgències molt notòries, com per exemple
la de la immigració, que no viu en pisos de 30 metres quadrats,
sinó de 100, però on s'apinyen 20 persones a cada habitació
en tres torns. També vam conèixer el drama de molta gent jove
o humil de la pròpia ciutat, que quedava expulsada al no poder
pagar el que era preceptiu. D'aquesta experiència va sorgir
la necessitat que l'arquitectura donés respostes, ja que ni
els promotors ni els polítics ho feien.
El pas
següent ha estat l'experiència APTM, apartaments reduïts,
dins de Construmat, experiment coordinat per Josep Bohigas,
entusiasta inventor de Barraca Barcelona i eficient arquitecte
tant de museus com de pensions ravaleres. Aquesta vegada es
feia un pas més: demostrar que és possible dissenyar de manera
més eficient la vivenda, per exemple oferint espais modulars,
que creixin o minvin segons les necessitats, amb canals llestos
per a les instal.lacions. Podent incorporar progressivament
elements a mesura que els necessitem o tinguem més diners.
Proposant utilitzar l'espai en altura, amb altells, incorporant
petits horts urbans a les terrasses, adoptant mobles de cuina
modulars portàtils i no fixos, fins i tot proposant l'autoconstrucció
temporal sobre solars desocupats, evitant així el cost brutal
del sòl.
AIXÒ DELS
30 metres quadrats era la cosa menys important, es tractava
de fer cases diferents, molt més eficients i mutants, i per
descomptat més barates, perquè el mercat no les ofereix. No
és que siguem tontos ni masoques, és clar que les preferim
de 150 metres, però no les podem pagar i a més a més no ens
agraden les del mercat, ni encara que fossin més barates.
O potser en preferim dues de petites, una a Madrid i una altra
a Barcelona. Ens venia de gust que el talent arquitectònic,
en lloc d'utilitzar-se en els habituals edificis ego-trip
d'exhibició, museus o gratacels, s'utilitzés per una vegada
a reinventar la vivenda social per a qui la necessita.
No volem
micropisos a preu de mercat, en tot cas proposem apartaments
de lloguer transitoris i públics. Ens apuntem a les mesures
que garanteixin la sostenibilitat de la construcció i ens
ve de gust personalitzar cada casa, ja que tots som diferents.
Pretenem crear un debat per aconseguir habitacles dignes,
actuals, sostenibles i per a tothom. Ens han dit que això
és un dret, ens ho prometen, però no ho compleixen i de moment
ens hem posat mans a la feina.
|
