La deducció
de l'IRPF per adquisició de vivenda habitual té la culpa que
els preus dels pisos siguin un 8,3% més cars. Aquesta és la
conclusió a què arriba el professor d'Economia i Empresa de
la Universitat Pompeu Fabra José García-Montalvo en un article
publicat en l'últim número de la revista del Col.legi d'Economistes
de Madrid.
Segons
el professor, "la deducció per vivenda acaba sent una transferència
de més de 3.000 milions d'euros anuals (500.000 milions de
pessetes) dels contribuents als constructors i promotors,
propietaris del sòl i inversors", de manera que "seria més
convenient eliminar aquestes despeses fiscals". L'autor defensa
derivar aquests recursos a incentivar la R+D o el lloguer.
DISPOSICIÓ
A PAGAR
L'anàlisi del professor de la Pompeu Fabra parteix de la regla
elemental que "en les fases d'estancament o creixement lent,
el preu es fixa en funció dels costos", mentre que "en fases
de boom, el mecanisme de fixació de preus és molt diferent
i està regit totalment per la demanda", és a dir, pel preu
màxim que una família està disposada a pagar.
Un contribuent
amb un salari mitjà d'uns 1.523 euros al mes, que decideixi
comprar una vivenda, aportant-ne el 20% d'entrada i la resta
amb una hipoteca a 25 anys amb un tipus d'interès del 4%,
podria aspirar a una vivenda de 180.000 euros si es pogués
permetre destinar el 50% del seu salari al préstec. No obstant,
si aquest contribuent fa números i té en compte la deducció
del 15% que es podrà aplicar cada any (sobre un màxim de 9.015
euros), arribarà a la conclusió que es pot comprar una vivenda
de 195.000 euros, un 8,3% més cara.
Segons
l'autor, els promotors, que coneixen aquests mecanismes, opten
per aplicar el preu més alt possible als seus immobles i,
al final, són ells els que es beneficien de l'esforç fiscal
de l'Estat.
