Em temo que els meus impostos, i els seus, lector, s'utilitzaran, directament o indirectament, per construir pisos d'alt preu, i potser oficines i hotels de quatre estrelles. També crec que vostè i jo vam fer malament al creure'ns les promeses de vivenda pública que en les eleccions municipals del maig passat van llançar els partits polítics, compromisos que es repeteixen amb vista als comicis del 14 de març. Una vegada més, lector, vostè i jo pequem d'ingenus, perquè, a la més mínima, queda demostrat que, allà on hi pot haver vivenda pública, l'Administració, la que sigui, opta per pisos de venda lliure amb la finalitat de reduir costos. Però ¿qui els demana que estalviïn en vivenda, escoles o hospitals?

Tot això ve a tomb per l'operació de les casernes de Sant Andreu, solar que el Ministeri de Defensa va adquirir el 1927 i que acaba de vendre al Consorci de la Zona Franca --que presideix l'alcalde de Barcelona, Joan Clos-- per 83,12 milions d'euros (13.830 milions de pessetes). Els terrenys ocupen 107.450 metres quadrats, 11 illes de l'Eixample.

Després de l'operació, ignorada pels veïns, l'ajuntament va anunciar que s'hi construiran 1.000 vivendes, només la meitat de protecció, i algun equipament. Els rumors apunten també a oficines i hotels. És a dir, la venda està muntada perquè el consorci en tregui beneficis, perquè el Ministeri de Defensa pagui la guerra de l'Iraq, i perquè l'ajuntament --que té prioritats que no són la vivenda pública-- hi construeixi algun dels equipaments promesos i una mínima part de la vivenda necessària, però sense gastar ni un euro.

A l'altra banda hi ha els veïns de Sant Andreu, i molts barcelonins més, que exigeixen que els 1.000 pisos siguin protegits per compensar, en part, les vivendes d'aquest règim que es podien haver construït i no es van fer.

¿És justificable que l'Administració, la que sigui, vengui terrenys propis per a pisos d'alt preu? Ells també especulen.