Si la fàbrica és una de les grans personatges de la contemporaneïtat, indubtablement a Sant Andreu aquest protagonisme recau en la Fabra i Coats. És cert que al nostre poble hi ha d’altres referents il·lustres com La Maquinista o la Pegaso, de les que avui ja no ens queda cap més referent que ser el nom d’espais contraposats, un centre comercial i un parc públic.

En el cas de la Maquinista (Maquinista i Macosa, per ser precisos), la demolició de les naus va agafar tothom per sorpresa i l’empresa només va preveure la creació d’un espai on es recordés el passat industrial del lloc, però d’aquest museu (amb projecte aprovat per les més altes institucions estatals) encara no s’ha fet absolutament res.

Per les tres fàbriques a les que ens referim hi van passar milers de treballadors i el seu record és ben viu en centenars de famílies andreuenques, però és evident que la centralitat de la Fabra i Coats ha fet que es converteixi en la fàbrica més popular per a totes les generacions. Pels joves, Can Fabra és on van a estudiar quan tenen exàmens i la biblioteca de referència. Pels més grans els records poden anar des de l’experiència d’haver-hi treballat, el record de les sirenes, la gentada pujant pel carrer Gran després de la dura jornada laboral i aquells serveis socials dels que molts podien gaudir, pel fet de treballar a la fàbrica.

La veu popular diu que Sant Andreu tremolava quan ho feia la Maquinista i que a la Fabra i Coats les condicions laborals i socials eren plàcides. A la primera es desenvolupà un moviment sindical molt potent mentre que els quadres gestors de la Fabra teixiren una xarxa d’ajuts socials que varen convertir la fàbrica en una pseudocolònia industrial amb un fort arrelament en l’imaginari col·lectiu andreuenc. Can Fabra és, a Sant Andreu, la cara amable de la industrialització.

A més, estava situada al bell mig del poble, constituint el nucli industrial, al costat del polític (la Tinència d’Alcaldia) i del religiós (la parròquia). La seva presència configurà en bona part el caràcter comercial de l’actual carrer Gran, donat que la porta de sortida dels treballadors era en aquest carrer i la corrua de persones que sortien cada tarda de les seves instal·lacions.

Els més grans encara s’hi refereixen de diferents maneres: ca l’Alsina, can Fabra o can Mamella eren les més habituals. Pels que hi treballaven era, simplement, la fàbrica. Els diferents noms que encara rep demostren la seva presència en la memòria col·lectiva andreuenca, perquè per buscar els seus orígens ens hem de remontar a l’any 1838, quan tenim notícia de la fàbrica de filats i torçats que posseïa aleshores Ferran Puig i Gibert.

Un munt de compres i fusions s’acabaren quan l’any 1903 la Sociedad Anónima Sucesora de Fabra i Portabella es fusionà amb l’escocesa J&P Coats Ltd., constituint la primera inversió estrangera a Catalunya: Compañía Anónima de Hilaturas Fabra i Coats, especialitzada en la producció de filatura de seda, lli, cotó, la osió i el teixit.

L’any 1915 les fàbriques de Sant Andreu i de La Sagrera superaven la xifra dels 1500 operaris. A mitjan dels anys setanta, la situació econòmica de l’empresa obligà a vendre l’edifici de Ca l’Alsina a l’Estat, que el convertí en una oficina d’Hisenda. Era el principi de la fi de la fàbrica a casa nostra.