Can Ricart s'ha salvat. Aquest és el resum de la proposta de l'Ajuntament de Barcelona. El 67% del recinte fabril del Poblenou es conservarà i, afortunadament, l'incendi que s'hi va produir després de la presentació del pla municipal no sembla que hagi causat uns danys irreparables. La capacitat d'unir voluntats en col.lectius tan diversos com són veïns, historiadors, industrials i artistes ha donat el seu resultat. Sense ells, l'estiu passat el recinte hauria sucumbit a les excavadores. Deu haver estat dur negociar amb el propietari. Els seus interessos econòmics, legitimats pel pla 22@, deuen haver fet anar de bò- lit tant tècnics com polítics. Aquesta és la impressió quan es llegeix la premsa.

Llavors, ¿com és que la Plataforma Salvem Can Ricart ha rebutjat el projecte? El concepte de valor històric més estès entre càrrecs públics, tècnics i fins i tot entre alguns historiadors, s'ha basat en una idea museística del passat. Tot allò que es pot catalogar, datar i col.leccionar és la base de la majoria d'operacions de conservació. El resultat és una tendència a la momificació. ¿Val la pena conservar fàbriques buides de treballadors, tallers orfes d'artesans, estudis despullats d'artistes? L'autèntic valor patrimonial ve determinat per la relació indissoluble entre l'espai i els usos socials que el caracteritzen.

No hem de caure en el romanticisme, ni l'arquitectònic, ni el social. No obstant, un estudi qualitatiu dels llocs de treball desapareguts per l'operació Diagonal, Fòrum i 22@ ens dirà que la ciutat ha perdut artesans i tallers amb tècniques pròpies. El temps va mutar fàbriques en vivers, on creativitat i producció convivien. Can Ricart acollia en un mateix lloc videocreadors i una cereria artesana, artistes de taller, fusters i metal.listes. La trama microurbana creava espais i racons per a uns i altres.

L'ADEQUACIÓ dels usos és el que dóna sentit a la seva existència, però s'ha de fer des de la histò- ria en minúscula. Les sinergies, un sistema de motllos semimanual que ningú més utilitza, etcètera. Cap catàleg patrimonial serà capaç de donar valor a tots aquests fets, que són els que poden justificar la seva conservació activa. Els tallers es poden reubicar i els treballadors, prejubilar o recol.locar. Però es perd un intangible, el conjunt. I això ho perd la ciutat. Per conservar Can Ricart no n'hi ha prou de rescatar les naus. Es necessita crear relacions entre el que necessita el barri, tant si són guarderies com geriàtrics, el que necessiten els industrials i el que necessita la ciutat.

Hi ha el perill de tematitzar el Poblenou creant rehabilitacions buides. Serien, tal com afirma Juan José Lahuerta a Destrucción de Barcelona (editorial Mudito & Co), "com closques després que se n'hagi xuclat la carn, xarrupat tot el que de sucós, suculent, substanciós tenien a dins".

Per una altra banda, cada vegada es posen més dificultats als creadors. Al Poblenou s'han perdut 23 centres de producció artística i quatre més estan en perill; només un parell quedaran en actiu. Se'n poden trobar motius: sorolls, olors, convivència complicada, lloguers sense actualitzar, falta de condicions de seguretat, etcètera. La casuística concreta pot acabar justificant un autèntic èxode de massa grisa. Els creadors trobaran una altra ciutat o una altra activitat perquè, afortunadament per a ells, s'emporten el seu capital. La que hi perd és Barcelona. La capacitat creativa és un dels actius més prometedors en l'economia actual. Avui la balança marca un clar dèficit pel que fa a espais per a creadors i petits tallers.

La ciutat està enlluernada pel poder dinamitzador dels centres culturals. Sorgeixen museus i fundacions culturals, amb uns importants pressupostos, que exhibeixen, estudien i difonen cultura, tant si és disseny com art precolombí, ciència o gastronomia. Aquestes plataformes de visualització cultural semblen generar uns beneficis que les fan desitjables: turisme de qualitat, inversions financeres, rehabilitació de les zones pròximes...

LA BONDAT del plantejament contrasta amb la perversitat dels resultats. Estem edificant centres culturals sobre la runa de llocs de producció cultural. El famós Eixample ja no és econòmicament accessible perquè els nostres dissenyadors hi exportin el seu talent. Les franquícies ocupen el seu lloc. A Can Ricart, la Casa de les Llengües s'alçarà sobre les restes de Can Font, on havien treballat fins a un total de 25 artistes i artesans. Perdem centres de cultura i guanyem centres culturals. Podem arribar a no tenir res a exhibir si seguim fent fora creadors, artistes i poetes.

Encara no s'ha salvat Can Ricart. Avui sembla més un animal dissecat, amb aparença però sense vida. Podrà ser catalogat, però es quedarà per sempre immòbil. Encara estem a temps d'evitar-ho entre tots, i crec que Barcelona ho necessita.