La tractava com una nina. Deia que no es va casar mai per cuidar-la i que no l'abandonaria. Des del passeig de Torras i Bages encara ahir es podien veure rere els vidres de la casa la col.lecció de peluixos que ell havia col.locat al menjador, amb els nassos de drap enganxats al vidre amb la missió de vigilar la vorera.

Els Mossos d'Esquadra van trobar dimarts els cossos sense vida d'una mare, de 85 anys, i del seu fill, de 60 anys. Els va avisar l'altre fill que viu a Madrid i que va viatjar preocupat pel silenci del germà.

Ni els veïns recorden els anys que mare i fill feia que estaven junts. Ell entregat a la seva mare, que vivia sense sortir de casa afectada d'una demència senil. Primer va morir ell, d'una embòlia. I després ella, d'un atac al cor que els veïns atribueixen a la pena.

Mare i fill eren veïns de tota la vida de la Casa Bloc, obra de l'arquitecte Josep Lluís Sert, al passeig de Torres i Bages, a Sant Andreu. La dona havia regentat una herboristeria i era coneguda i estimada entre les 188 famílies que viuen a l'històric edifici racionalista construït durant la Segona República.

MILITAR DE CARRERA
El fill era militar de carrera, capità, fins que un problema psicològic el va apartar de l'Exèrcit. Era conflictiu, a vegades. Quan es creuava amb els seus veïns, es quadrava i els regalava una salutació militar.

Va protagonitzar alguna discussió menor, encara que fa tres anys va haver de venir la policia a emportar-se'l després d'entaular una bronca amb una de les veïnes.

Encara que sens dubte, va ser la seva fèrria oposició que rehabilitessin la façana el que el va posar en el punt de mira de la comunitat.

Va passar fa cinc anys, recordaven ahir els seus coneguts, quan es va acordar rehabilitar la Casa Bloc. José Antonio no va deixar entrar mai cap paleta al pis. Si es mira la façana de Torras i Bages es descobrirà, en el primer pis, un únic balcó sense arreglar amb les antigues persianes de fusta i cordes.

Era el de la mare i el fill. Amb els peluixos sempre mirant al carrer. La perruquera del barri anava cada sis mesos a la casa a tallar els cabells a la dona.

L'esperava amb bata i camisa de dormir en una butaca del menjador, al costat del llit on dormia. Ella només somreia. I ell agraïa el gest de pentinar la seva mare amb regals i frases amables.

En les converses formades al jardí interior que alegra els blocs, ahir els veïns es consolaven amb la idea que van morir com van viure, junts. No tothom pot dir el mateix.