Avançar
pel carrer Grau és recular en el temps. L'esperit de l'antic
poble de Sant Andreu s'hi ha conservat intacte mentre la gran
ciutat engolia tot el que impedia el seu creixement.
Una renglera
de casetes baixes ens dóna la benvinguda, només de posar-hi
el primer peu. Cadascuna té, al davant, un petit jardí. Sorprèn
-a més del miracle de la conservació d'aquest bocí de vila-
la distribució del carrer. En una de les voreres, al costat
nord, hi ha les cases. A l'altra, al sud, els jardins. Surts
de casa i ets al carrer. El creues i, just davant, tens la
porta del jardí. O de l'hortet. Abans, tots els jardins havien
estat horts amb pou. Ara cada veí ha adapatat el tros de verd
a la seva manera, amb plantes, flors, arbres o porxats. Al
catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona llegim que
el conjunt està protegit, com una «mostra única de l'arquitectura
popular».
Però al
carrer Grau ens espera encara una altra sorpresa. Un veí,
Isidre
Castells, hi va construir durant vint anys
el seu museu particular. L'obra, que va batejar Catalunya
en petit es mostra, generosa, a tot aquell que passegi pel
carreró. La Sagrada Família, la font de Canaletes, Montserrat
i la Moreneta, l'estàtua de Colom, un racó de Pals, l'escut
del Barça, una colla castellera carregant un quatre de vuit,
un grup sardanista en plena dansa... Més de cent escultures
i relleus exposats en un jardí enrajolat, decorat amb arcs,
ocells de pedra, petxines i trencadís. Un batibull de formes
i colors, barreja d'exaltació nacional i art naïf, que Castells
va crear amb paciència i un mètode propi. «Prenia el model
de postals que li agradaven dels monuments de Catalunya i
les fotocopiava ampliades. Deprés feia maquetes amb llistons
i filferros i els cobria amb una mescla de pòrtland i sorra,
que finalment pintava o decorava amb trossos de ceràmica»,
explica la dona d'Isidre Castells, Rosa Anglada.
|
|
L'Isidre
va morir a començaments d'any però la Rosa ensenya, amb la
mateixa generositat, la Catalunya en petit que va ser «molt
més que una afició» per al seu marit. «Sovint la gent que
passa per aquí ho veu, se sorprèn i pregunta, però també n'hi
ha que vénen perquè ho coneixen». Escoles del barri i «fins
i tot un autobús de turistes jubilats», s'han acostat al carrer
Grau per admirar el petit museu de Castells.
Tot va
començar amb una lluita contra les males herbes. Castells,
que treballava en una fàbrica de Sant Andreu i també feia
de pintor, volia eradicar els matolls que sortien al jardí
i se li va acudir enrajolar-lo. «A partir d'aquí va començar
a treballar amb el ciment i la ceràmica», recorda Anglada.
La fàbrica va fer fallida, Castells es va acollir a la jubilació
anticipada i va començar a fer escultures. La Sagrada Família,
amb les anelles olímpiques -quan Barcelona encara era ciutat
candidata- va ser una de les primeres. «No li agradava anar
al bar i aquestes coses. Dedicava tot el temps a rumiar què
podia fer, a preparar maquetes i construir-les», diu Anglada,
que hi afegeix que «la Catalunya en petit el tenia totalment
il·lusionat. Fins i tot els darrers anys, quan ja estava malalt,
no parava d'afegir-hi figures, o de repintar i reparar les
que s'havien fet malbé». Entre la simbologia nacional destaca,
en un racó del jardí, la figura d'un gos recoberta amb mosaic
negre i brillant. «El gos sempre acompanyava el meu marit
mentre treballava en les escultures, i quan sortia a passejar-lo
aprofitava per recollir els trossos de rajola i ceràmica que
feia servir per al jardí», explica Rosa Anglada. «Va estar
tretze anys a casa i quan es va morir, l'Isidre va voler enterrar-lo
aquí i dedicar-li una estàtua.»
|
