Els anys successius de tracte van fer possible que, en algunes obres d'arquitectura, Gaudí i Torras col·laboressin,
com és el cas de l'església de Jesús Maria a Sant Andreu de Palomar (avui parròquia de Sant Pacià),
construïda entre el 1876 i el 1881.

Se n'ha parlat, se'n parla i se'n parlarà, del geni Gaudí, de l'arquitecte Gaudí, de l'home Gaudí, de l'inventor Gaudí. L'any 2002, amb motiu del 150è aniversari del seu naixement, multitud d'exposicions, conferències, actes, visites als edificis construïts o concebuts per ell, publicacions i tot tipus d'homenatges van referir-s'hi. Però, malgrat els actes que celebraren aquesta efemèride, en el transcurs del temps anem detectant alguns oblits, també silenciats.

L'Antoni Gaudí (1852-1926) és conegut universalment, més enllà de les nostres fronteres, ja no cal esmentar-lo, no cal insistir-hi. La seva audàcia, la seva pietat portada al límit, la seva visió cromàtica, la seva personalitat arquitectònica, la inspiració oriental que la conformava, les formes constructives interpretades de mil maneres..., tot això ja ens ha arribat amb profusió de detalls, escrits i conferències.

El Gaudí conegut s'ha convertit en imatge itinerant de la cultura catalana, pensament i ideologia d'un temps, una història i uns fets que travessen les fronteres d'un segle i es converteixen en un fet universal. Edificis com ara la cripta del que devia ser l'església de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (interrompuda el 1917), l'església de la Sagrada Família de Barcelona (represa per Gaudí el 1883), el Parc Güell (1900), projectat per a una urbanització de luxe, una ciutat-jardí del nou segle convertida el 1923 en parc públic, l'edifici de la Pedrera o Casa Milà (1910), són treballs molt estudiats i brillantment difosos.

Però on trobem les fonts del Gaudí desconegut? Abans de ser reconegut com una celebritat, Gaudí ja existia com a alumne de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona en el moment de la seva fundació el 1875. Gaudí és conscient que necessita una preparació i uns mitjans per poder canalitzar les seves idees i novetats. El geni i l'atreviment innat de Gaudí trobaran a través dels anys com a alumne de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona una sortida, i configuren l'eclosió cromàtica i tècnica que coneixem.

MESTRATGE DE JOAN TORRAS
Quins són els mestres de Gaudí? Quins ensenyaments va rebre que l'ajudessin a madurar el seu talent creatiu? Podríem fer referència a dues línies bàsiques dins de la seva formació: el corrent teòric dirigit pel catedràtic Elies Rogent i el corrent tècnic dirigit pel catedràtic Joan Torras. Tenint en compte el moment en què es desenvolupa tot això, al bell mig del segle XIX, és obligatori esmentar la importància de les estructures metàl·liques i els càlculs de resistència, assignatures impartides durant trenta anys, pel professor Joan Torras i Guardiola (Sant Andreu de Palomar 1827-1910).

Torras va ser professor de Gaudí durant tota la seva carrera. Els anys successius de tracte van fer possible que, en algunes obres d'arquitectura, Gaudí i Torras col·laboressin, com és el cas de l'església de Jesús Maria a Sant Andreu de Palomar (avui parròquia de Sant Pacià), construïda entre el 1876 i el 1881. Gaudí va fer la decoració interior de l'església i la concepció del terra, amb mosaics a l'estil romà, mentre que Torras projectà i realitzà l'edifici d'estil neogòtic, molt auster, amb maó vist.

D'on provenen les innovacions tècniques de Gaudí? Els arcs parabòlics, les plomades, les línies corbes? El 1875, en crear-se l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, amb professors que provenien en la seva major part de l'antiga Escola de Mestres d'Obres de Barcelona, es va crear una escola tècnica al voltant del catedràtic Joan Torras (antic professor de l'Escola de Mestres d'Obres), que impartia les matèries Resistència de materials i Hidràulica i les seves aplicacions. Nous elements, nous principis estètics que comportaven nous riscos constructius, producte dels quals tenim un Eixample amb mostres d'arquitectura arriscada basada en esquelets d'estructura metàl·lica fruit d'aquell període, en el qual la figura del professor Torras té un paper important. Una gran part dels arquitectes modernistes i de molts que van actuar en aquest Eixample barceloní van sortir de la pedrera de tècnics dirigida per Joan Torras durant tres dècades, amb les seves corresponents promocions d'arquitectes joves i audaços.

LA BARCELONA MODERNISTA
Moltes vegades, el que reflecteix l'alumne prové de les fonts del seu mestre i, en aquest sentit, les classes impartides pels arquitectes Elies Rogent i Joan Torras van tenir com a resultat teòric i tècnic arquitectes com ara Gaudí, Puig i Cada-falch, Enric Sagnier, Josep Grases, Bonaventura Bassegoda i Amigó i Pere Garcia Faria, entre d'altres. En aquells anys, la sort de la Barcelona modernista es debatia entre el pensament que (segueix) l'animava i la seva possibilitat constructiva de plasmació.

Cal recordar també el pensament panteista de Torras, expressat durant el seu discurs al Segon Congrés Nacional d'Arquitectes el setembre del 1888 amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, quan posava en relleu la importància de l'apropament a l'Altíssim dins les esglésies i l'apropament de la natura al Creador. Al llarg del discurs també fa esment que cal suprimir els destorbs dins els temples, i donar pas als materials purs per obrir un espai infinit que faci remuntar l'ànima fins al Totpoderós. Torras també fa esment d'uns temples que reflecteixin l'alçada dels arbres com a puresa de comunicació directa vers l'Altíssim i la persona, que en trobar-se dins el temple, val a dir natura, estaria en relació vertical amb el Totpoderós; i si destorbaven les parets, llavors calia suprimir-les. Aquestes idees van ser publicades al llibre de sessions i documents del Congrés el 1889. Sorprenent doctrina panteista que encaixà fàcilment amb el tarannà de Gaudí, de manera que un cop més el corrent mestre-alumne va funcionar.

És de justícia recordar que a l'últim curs de carrera, abans d'atorgar els títols als futurs arquitectes, es reunia el claustre de professors i deliberaven sobre els resultats. En arribar el torn de discutir el cas de l'alumne Antoni Gaudí, no hi va haver majoria de vots per donar-li el diploma. Això no obstant, el catedràtic Joan Torras s'aixecà i proposà de concedir-li el títol tot dient com a prova de confiança: "Donem-li el diploma; de totes maneres, si és un geni li aixecaran un monument i si és boig el tancaran a Sant Boi". Així, d'una manera ben simple, és va acceptar la proposta de Torras, i no s'equivocà. Ara ens adonem del que va donar de si aquella clarividència.

"Gaudí a Sant Andreu"