Aviat
farà 39 anys que les obres per prolongar la línia 1 del metro
des de l'estació de Fabra i Puig a la plaça Orfila, on hi
ha l'Ajuntament d'aquest antic poble, va trencar el que ara
és el 'barri' de Sant Andreu. L'agost del 1966 més
de 200 habitatges es van esquerdar i molts van haver de ser
desallotjats i tirats a terra. Els veïns de tota la vida de
Sant Andreu, on es pot dir que es coneixia tothom fins que
es van construir La Maquinista i els blocs que l'envolten,
reviuen aquests dies la seva desgràcia arran del desastre
del Carmel, un trist precedent del que està passant ara. I
recorden com la van haver de passar sols. En plena dictadura
de Franco i amb l'Ajuntament de Barcelona en mans de Josep
Maria de Porcioles, els danys causats per la construcció del
metro van quedar silenciats, igual que les morts de diveros
obrers, que no van sortir mai a la llum i sobre les quals
no hi ha documentació. Però els veïns ho recorden, com també
que als damnificats cap administració els va oferir, al contrari
d'ara, ni hotels ni gaires explicacions. A tot estirar, indemnitzacions
justetes que, en aquella època de silenci, pocs es van atrevir
a criticar.
La construcció
de la línia vermella entre Fabra i Puig i Sant Andreu va esquerdar
moltes cases, algunes de les quals van haver de ser enderrocades.
Els edificis més perjudicats eren als carrers Coroleu, Montsec,
Ignasi Iglésias (aleshores carrer Del Orden), la plaça de
les Palmeres, la riera de Sant Andreu, Rubén Darío, Gran de
Sant Andreu, la plaça Orfila i Balari i Jubany, entre d'altres.
Les obres també van malmetre la façana de les Siervas de María,
un convent del carrer Ignasi Iglésias i la façana de l'església
de Sant Andreu, que ara, justament, torna a tenir problemes
a la cúpula.
MORTS
AMAGADES
A tot això s'hi ha d'afegir la mort -sembla- d'onze persones,
la majoria obrers de l'empresa constructora. "Com era normal
en aquella època, les morts van ser silenciades. Només el
cas de l'ofegament d'un treballador a la plaça Orfila, davant
de la parròquia, va tenir un ampli ressò", explica l'historiador
i col·laborador de la revista Sant Andreu de Cap a Peus Pau
Vinyes i Roig. Vinyes, que és actualment el conseller de Drets
Civils del districte de Sant Andreu, també recorda que en
molts casos les autoritats de l'època, per treure's el problema
del damunt, van intentar atribuir les escletxes i esquerdes
que sortien a les cases a causa de les obres a "desperfectes
ocasionats pels bombardejos de la Guerra Civil".
Aquest
extrem també el recorda perfectament Antoni Moltó Arissa,
fotògraf que l'agost del 1966 va veure com se li trencava
la casa familiar -"s'anava obrint de dalt a baix"-, al carrer
Gran de Sant Andreu xamfrà amb Rubén Darío. L'edifici [el
de la fotografia que il·lustra aquesta pàgina] era un enorme
casalot d'onze habitacions a cada planta que havia estat l'habitatge
de tota la vida de la família de Moltó, per la banda dels
Arissa. Antoni Moltó va negar-se durant molts anys a acceptar
la indemnització d'un milió de pessetes que li oferien per
haver-lo expropiat -la casa va ser tirada a terra el mateix
1966- i, després de més de set anys de plets que li va portar
l'advocat Pi i Sunyer, entre el 1973 i el 1974 va rebre una
carta de Madrid en què li donaven la raó. Li oferien la possibilitat
de recuperar el terreny i va acceptar-la.
Va ser
així com, finalment i gràcies a unes permutes, la família
va poder tornar a alçar -això sí, retirant l'immoble uns metres
endins per tal de guanyar vorera- l'edifici i les botigues
que, de sempre, havien estat el seu negoci. Moltó recorda
ara des del seu establiment fotogràfic com ho van passar de
malament i la duresa de les negociacions amb l'administració
de l'Estat. "Sempre em vaig negar a acceptar una indemnització
ridícula si no era que el terreny fos per a utilitat pública.
No volia que em passés com a una dona d'Ignasi Iglésias que
era molt anciana i va acceptar de l'empresa Metro un milió
per la seva immensa finca i poc després una constructora de
Madrid, que no tenia res a veure amb Metro, ja estava edificant
pisos en aquell terreny". Aleshores no era com ara, "i la
gent, sobretot la gran, tenia por. Pensaven que el millor
era acceptar el que et donessin que plantar-los cara. Per
sort jo els hi vaig plantar", diu Moltó.
La construcció
del metro va canviar la geografia del 'barri'. Entre
la riera de Sant Andreu i el carrer Rubén Darío hi havia cases.
El 1966 es van tirar a ('el
tràgic precedent' La
nit del 28 d'agost va haver-hi un esfondrament al carrer Coroleu
i els inquilins de tres edificis van haver de ser desallotjats
per sempre) terra i ara hi ha uns jardinets.
El bar que hi havia a la vorera del davant de la casa dels
Moltó es va haver de traslladar a la plaça del mercat. Ara
al seu lloc hi ha una entitat bancària.
|
|
"Jo
estava mirant Els intocables per la tele. Tenia 14 anys i
recordo que eren més de les 10 de la nit quan vaig sentir
un terrabastall. Va ser l'eixida de la casa del costat, la
de la senyora Cirera, que es va enfonsar. De seguida vam trucar
als bombers i ja ens van fer fora de casa. Aquella nit la
vam passar a casa els veïns del davant i l'endemà ja ens vam
traslladar a casa la meva àvia, que vivia a la Trinitat. Mai
més vam tornar a casa nostra, al primer pis del número 61
del carrer Coroleu. Això sí, un cop desallotjats vam poder
recuperar algunes coses de dintre". Així explica la Carme
Conejero Posades com va ser desallotjada de casa seva el 28
d'agost del 1966.
Aquella
nit van haver de sortir de casa els inquilins dels números
59, 61 i 63 del carrer Coroleu, un dels més històrics de l'antic
poble de Sant Andreu. "Aquí tot eren cases bones, no us penseu.
Cases modernistes de planta baixa i dos pisos, totes molt
ben construïdes", explica la Carme. D'aquelles encara se'n
conserven algunes, tot i que amb els anys molts propietaris
se les van acabar venent, estiguessin afectades o no, i ara
hi ha pisos.
Una veïna
de la Carme que després d'aquell 28 d'agost tampoc va poder
tornar mai més a casa seva -al segon pis del número 61 del
carrer Coroleu- va ser Consol Rodríguez Vergés, que aleshores
era coneguda com "una de les noies de la casa Vergés" i tenia
32 anys. "Vivia en aquella casa, que era on havien viscut
els meus avis materns, amb els meus pares i la meva germana",
explica. Als 71 anys aquesta farmacèutica assegura que aleshores
"nosaltres no vam necessitar psicòlegs. Ens vam apanyar com
vam poder".
UN PIS
DAVANT DE LA COCA-COLA
La Consol i la seva família, al contrari que la immensa majoria
d'afectats d'aquests edificis, que eren llogaters, sí que
van marxar de Sant Andreu. "La meva mare va llogar un pis
a Sants i ens vam traslladar. No sé per què. El que sí que
sé és que si no hagués passat això segur que hauríem continuat
a Sant Andreu", assegura. Tant a la família de la Consol com
a la Carme -i com a tots els desallotjats del carrer Coroleu
i d'altres carrers- els van oferir la possibilitat de traslladar-se
a un pis de lloguer al carrer Guipúscoa, davant de la fàbrica
de la Coca-Cola. "Però ningú hi va anar", expliquen les dues
dones. I afegeixen: "Qui se'n va allà, vivint a Sant Andreu?!".
Les famílies desallotjades i expropiades van ser indemnitzades
pel ministeri d'Obres Públiques. Els diners els va avançar
Fomento de Obras y Construcciones SA, que reconeixia que els
danys eren "motivats per les obres de construcció" del metro.
FINS A
200.000 PESSETES
Per al primer mes que van haver de viure fora de casa els
van pagar entre 6.000 (és el cas, per exemple, de la família
de la Consol) i 9.000 pessetes (a la família de la Carme).
Per l'expropiació les famílies van rebre entre 100.000 i 200.000
pessetes. A la família Conejero, per exemple, li van pagar
190.000 pessetes. "A nosaltres ens van pagar una miqueta més
perquè el meu pare venia perfums a casa i com que ho tenia
tot declarat van considerar que a més de la casa havia perdut
el negoci". En canvi, la família Rodríguez Vergés va rebre
només 135.000 pessetes per la pèrdua del seu habitatge.
Amb la
indemnització a les mans algunes famílies, com la Conejero,
van aprofitar per donar l'entrada per comprar-se un pis. "El
meu pare no volia que marxéssim de Sant Andreu. De fet, molts
dels veïns de Coroleu desallotjats ens en vam anar a uns pisos
nous que en aquell moment construïen al carrer Servet. És
per això que molts hem continuat tota la vida junts", explica
la Carme.
I, de
tota la vida, l'Angelina Oliveres és la història viva de Sant
Andreu. "Aquella finca de la plaça de les Palmeres, que fins
ara no s'ha venut i ha estat molts anys fent de pàrquing,
també la van haver de tirar a terra. Ara, finalment, em sembla
que hi faran pisos". L'Angelina, veïna de la plaça de les
Palmeres, és, des de fa molts anys, membre de l'històric Ateneu
Obrer de Sant Andreu, on ara atén la recepció. Fent exhibició
d'una memòria prodigiosa, aquesta dona encara recorda els
noms i cognoms (i els sobrenoms, molts típics en un poble)
de tots i cadascun dels afectats per les obres del metro,
sobretot de la zona on ella vivia, i els comerços que l'any
1966 donaven vida al barri. Què se'n va fer de cadascú i com
ha canviat tot. També recorda, "com si fos ara", el compressor
que donava llum al metro i que "funcionava absolutament tota
la nit". "No sé com ho vam aguantar, perquè, i això t'ho puc
jurar, aquí sí que no es podia ni dormir", afirma. L'Angelina,
com tots els que van resultar afectats aquell fadític agost
del 1966, no entenen com aquests dies la seva història es
resistia a sortir a la llum.
|
