| |
El
volum, editat per l'Institut d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona,
recull les vicissituds d'un centre que pren el nom del poeta i dramaturg
de Sant Andreu i que va heretar una seu privilegiada: la masia de
les Carasses, datada del 1651, que en els inicis de l'escola conservava,
a banda del seu actual pati generós, un mastodòntic bosc. Allà on
els alumnes s'exercitaven a reconèixer i etiquetar correctament
les diferents espècies de plantes. I d'aquí sortia «el campió dels
campions», que una vegada va ser en Casimir. «Fèiem un concurs de
plantes, dibuixàvem les fulles i després et feien dir de quin tipus
era». En Casimir va ser el millor, qui les va encertar totes, i
per això va rebre un premi superior a les hortènsies que es repartiren
entre els guanyadors de les diferents classes. Ell va rebre una
gardènia. No en va, l'escola Ignasi Iglésias s'inscrivia en els
principis de les Escoles a l'Aire Lliure. Algunes fotografies testifiquen
aquestes classes à plein air.
A la presentació del llibre hi havia exalumnes de més de 80 anys,
i també exprofessores de més 80 anys. La Mariona Martorell, de 85
anys, mestra a l'escola durant els anys 50, retrobava antics alumnes:
«Fèiem molta vida casolana, hi havia un bosc i n'aprofitàvem les
condicions, i el català cadascú procurava introduir-lo com podia.»
Els avis d'ara juguen, amb sornegueria, a identificar-se al llibre.
«És estrany que no hi sigui –en una foto que comenten–, jo de petit
era molt guapo», exclama l'Anicet Coll, de 84 anys. I en Josep Viltró,
de 86 anys, rebla, davant la font restaurada i unes majestuoses
escales: «Ens feien posar aquí dalt i ens rentaven els peus.» «Les
vegades que m'havien castigat! Passava pel jardí i trepitjava una
planta, i castigat», comenta l'Anicet, que encara recorda, fil per
randa, que el seu germà feia el viu i s'enduia cireres i nespres
dels arbres del pati. Un dels capitostos de la colla, en Salvador
Casas, que guarda com un tresor un llibre manuscrit que van fer
els alumnes durant els anys de la República, amb redaccions contra
la guerra, enumera, com qui repassa què ha menjat per dinar, mestres
il·lustres: la senyoreta Roca, el senyor Gibert... en Salvador és
l'impulsor de la restauració recent d'un escut de Catalunya, retirat
amb el franquisme.
Davant un sumari tan detallat de records, un altre avi, un xic més
jove i exalumne també, expressa un sincer, inefable i sonorament
fantàstic «collons, quina memòria!». I aleshores, tu et preguntes
si quan siguis gran, el que es diu gran de debò, conservaràs una
mica d'arrelament i records amb un entorn ja més desdibuixat. Si,
com a mínim, arribaràs a repetir i compartir l'expressió entranyable,
senzilla, de tornada de tot –«collons, quina memòria!»– amb quatre
companys de lleva. I de pas, guardar un bocí de memòria.
|
