Era un matí qualsevol...o potser no. Sant Andreu feia un parell d’hores que havia despertat. Botigues en espera de clients. Gent pels carrers.

Uns ulls observaven l’escena. Uns ulls experts. Ulls que han vist el que volien veure. I el que no volien veure. Ulls espectadors de tota una vida. Les pupil·les es van dilatar sobtadament. Ho havia vist. Allà estava el que ella buscava.

El Beni havia sortit de casa seva. Anava vestit com sempre. Texans, caçadora i samarreta negra cenyida. En els seus ulls aquella mirada de superioritat de qui es creu l’amo del món. Els anys a la presó no l’havien canviat gens ni mica.

Una dona se li va apropar. Era menuda, prima, aparentment fràgil. Tenia l’esquena corba pels anys. A les seves mans, uns quants diaris de “La farola”.
- Una ayuda -va dir amb un fil de veu i accent estranger.
El Beni va mirar-se-la. En veure la seva pell bruna, va fer una ganyota de menyspreu. Poc l’importava els anys que tingués. La seva pell no era blanca, allò era tot el que veia.
- Una ayuda- va repetir la dona. Va tocar al Beni suaument.
-Gitana de merda -va cridar el Beni- No em toquis.
Va apartar-se per evitar-la. El toc suau de la vella es va convertir en una pressió forta i dolorosa. La mà aferrava amb força el canell del Beni. La vella recitava unes frases en una estranya llengua arcana.

El Beni va mirar-se-la espantat. No podia ser que allò tant fràgil tingués tanta força. Les frases es convertien en un suau càntic. Només quan el càntic s’havia aturat, el Beni va desfer-se de la grapada de la vella . El sol que havia brillat fins a aquell moment va apagar-se. El Beni va aixecar els ulls al cel, buscant un núvol. El cel estava clar. Quan va tornar mirar, la vella ja no hi era. Per uns segons el Beni va tenir por.
Va sacsejar el cap per espantar els pensaments. No deixaria que una gitana li espatllés el dia. Havia quedat amb l’Àngel. Unes birres, una mica d’acció i una bona pallissa a algun dels indigents que hi havia al barri. Podia haver alguna manera millor de passar un bon dia???

Va caminar decidit. Va creuar-se amb un parell de moros vestits amb xilàves. Per sorpresa seva el van saludar: “salammalicum” mentre es duien una mà al front i als llavis.
Va mirar-se’ls amb expressió de fàstic i d’estranyesa. Quina pena de gent. De bona gana els hagués fotut un parell d’hòsties però estava en inferioritat numèrica. I això no era just. Al menys no quan era ell qui estava sol i sense ajuda.
Va tornar a esborrar la sensació de que alguna cosa no anava bé. El canell encara li feia mal. Uns ulls el seguien de lluny i sense perdre detall.

Va continuar el seu camí. Pensava en la Marta. Era una pena que no pogués repetir una cita amb ella. Fer-la seva. Sentir la seva pell.
Ella havia protestat fent veure que no li havia agradat. El Beni va fer un somriure irònic. Com si allò fos possible!!
Ara ella estava amb el perdedor del David. El somriure irònic va canviar per una ganyota.

El seu camí continuava. Lluny va veure un col·lega cap rapat. Duia un jaqueta com la seva. Va somriure-li de lluny. No va haver retorn de somriure. Només una mirada de menyspreu.
Perquè l’havia mirat d’aquella manera? De la mateixa manera que...? De la mateixa manera que ell havia mirat la gitana?? No, no podia ser. Era un col·lega.
Finalment va creuar-se amb ell. Va tornar a assajar el seu somriure.
- Tu que rius?? Marxa al teu país, malparit! -va ser la resposta al somriure.
El somriure del Beni va congelar-se i desaparèixer. Què collons estava passant??

La visió del carreró que era el punt de trobada del grup va fer-li oblidar les coses estranyes que li anaven passant. Era el seu territori. Els seus amics. Allà era un dels reis que decidia el destí de la resta de la humanitat. Qui havia de rebre un càstig i qui no! El carreró encara era desert. Era el primer d’arribar. Va seure a terra per esperar-los. Va recolzar-se a la paret freda. El sol escalfava suaument. El Beni va endormiscar-se.

Allà lluny el Beni sentia unes veus. El seu matalàs era estranyament dur. Va notar un cop al peu. Les veus se li anaven fent més clares.
- Mireu que hi ha aquí?
El Beni va recordar que no era al seu llit. Era al carreró. I aquell que parlava era l’Àngel.
Va mig obrir els ulls. Tres de la seva colla l’envoltaven mirant-lo d’una manera... estranya??
- Ei, tios -estava content de veure la colla de nou- M’he quedat clapat.
Ells el continuaven mirant d’aquella manera.
- Què passa? No em mireu així collons....
I les mirades continuaven. Un dels del grup va començar a moure un bat de beisbol. L’Àngel li va clavar un cop de peu. Au, allò feia mal...
- Què? Tios, la broma no té gràcia...collons m’has fet mal.
Un altre bat va aparèixer. Una segona puntada. Li anaven a fotre una pallissa i ell no entenia res....aquells eren els seus amics, els seu col·legues...
Va posar-se en peu com mogut per un ressort. Estava espantat com mai..
- Tios, som col·legues...que he fet?
La seva banda, bé el que havia estat la seva banda va esclatar a riure.
- Que vagis vestit com nosaltres, no et fa col·lega...moro de merda.
Moro de merda?? Com que moro de merda? Quin moro de merda? Ell? Això era el que veien quan el miraven?
Va girar-se instintivament cap a una de les finestres que hi havia en el carreró. Poques d’elles conservaven els vidres. Va veure un tros en una d’elles. Va mirar-se. Va buscar-se en ell. Però que reflectia el vidre? No podia creure el que veia. No s’hi veia a ell mateix Hi veia un estrany de pell bruna com la del Huari. Cabells rinxolats d’estranger. Aquell no era ell. D’un cop de puny va deixar el marc de la finestra sense ni un vidre.
Ell era el moro de merda!!
La mà li sagnava. La seva mà de pell bruna com la de la gitana...
“La gitana...ella” va pensar el Beni.

El primer cop de bat va colpejar al Beni a la cara. Després hi van haver més. Dolor. I la foscor de la inconsciència. Ella ho mirava tot de lluny. Els seus ulls no perdien detall. Un somriure va aparèixer del manera involuntària als seus llavis.

Al mati següent en el bar Peris
- Cinta, Cinta....surt!! -va cridar el Peris- Cony de dona no saps mai on es fot....Cinta, mira això!!
- Ai, que passa Peris!? -la Cinta va treure el cap per la cuina mentre s’eixugava les mans amb un drap- Què són aquests crits??
El Peris va assenyalar-li una noticia que apareixia al diari. La Cinta va començar a llegir:
"NOVA AGRESSIÓ A UN IMMIGRANT
Un magrebi la identitat del qual encara es desconeix va ser trobat ahir en un carreró amb símptomes d’una pallissa. El jove es troba ingressat a cures intensives i el seu estat és greu."
La Cinta i el Peris van mirar-se. Van recordar altres temps. Aquells en que el David....però ja no.

En un altre punt de Sant Andreu, l’Àngel es mirava la mateixa noticia. Un somriure de superioritat va aflorar als seus llavis. I pensar que aquell moro s’havia passat una bona estona cridant que era el Beni.
- On collons deu ser el Beni? – va pensar de sobte.
Uns ulls observaven l’escena. Uns ulls experts. Ulls que han vist el que volien veure. I el que no volien veure. Ulls espectadors de tota una vida. Les pupil·les es van dilatar sobtadament. Ho havia vist. Allà estava el que ella buscava, l’Àngel.
La dona se li va apropar. Era menuda, prima, aparentment fràgil. Tenia l’esquena corba pels anys. A les seves mans, uns quants diaris de “La farola”.
-Una ayuda -va dir amb un fil de veu i accent estranger.
Uns minuts i uns càntics suaus en una llengua arcana ressonarien a Sant Andreu.


PD.Dedicat als que l’aspecte de la superfície i el seu color, no els impedeix descobrir com són els interiors.







by Bluegirl. ©