Avançar pel carrer Grau és recular en el temps. L'esperit de l'antic poble de Sant Andreu s'hi ha conservat intacte mentre la gran ciutat engolia tot el que impedia el seu creixement.

Una renglera de casetes baixes ens dóna la benvinguda, només de posar-hi el primer peu. Cadascuna té, al davant, un petit jardí. Sorprèn -a més del miracle de la conservació d'aquest bocí de vila- la distribució del carrer. En una de les voreres, al costat nord, hi ha les cases. A l'altra, al sud, els jardins. Surts de casa i ets al carrer. El creues i, just davant, tens la porta del jardí. O de l'hortet.

Abans, tots els jardins havien estat horts amb pou. Ara cada veí ha adapatat el tros de verd a la seva manera, amb plantes, flors, arbres o porxats. Al catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona llegim que el conjunt està protegit, com una «mostra única de l'arquitectura popular».

Però al carrer Grau ens espera encara una altra sorpresa. Un veí, Isidre Castells, hi va construir durant vint anys el seu museu particular. L'obra, que va batejar Catalunya en petit es mostra, generosa, a tot aquell que passegi pel carreró. La Sagrada Família, la font de Canaletes, Montserrat i la Moreneta, l'estàtua de Colom, un racó de Pals, l'escut del Barça, una colla castellera carregant un quatre de vuit, un grup sardanista en plena dansa... Més de cent escultures i relleus exposats en un jardí enrajolat, decorat amb arcs, ocells de pedra, petxines i trencadís. Un batibull de formes i colors, barreja d'exaltació nacional i art naïf, que Castells va crear amb paciència i un mètode propi. «Prenia el model de postals que li agradaven dels monuments de Catalunya i les fotocopiava ampliades. Deprés feia maquetes amb llistons i filferros i els cobria amb una mescla de pòrtland i sorra, que finalment pintava o decorava amb trossos de ceràmica», explica la dona d'Isidre Castells, Rosa Anglada.

L'Isidre va morir a començaments d'any però la Rosa ensenya, amb la mateixa generositat, la Catalunya en petit que va ser «molt més que una afició» per al seu marit. «Sovint la gent que passa per aquí ho veu, se sorprèn i pregunta, però també n'hi ha que vénen perquè ho coneixen». Escoles del 'barri' i «fins i tot un autobús de turistes jubilats», s'han acostat al carrer Grau per admirar el petit museu de Castells.

Tot va començar amb una lluita contra les males herbes. Castells, que treballava en una fàbrica de Sant Andreu i també feia de pintor, volia eradicar els matolls que sortien al jardí i se li va acudir enrajolar-lo. «A partir d'aquí va començar a treballar amb el ciment i la ceràmica», recorda Anglada. La fàbrica va fer fallida, Castells es va acollir a la jubilació anticipada i va començar a fer escultures. La Sagrada Família, amb les anelles olímpiques -quan Barcelona encara era ciutat candidata- va ser una de les primeres. «No li agradava anar al bar i aquestes coses. Dedicava tot el temps a rumiar què podia fer, a preparar maquetes i construir-les», diu Anglada, que hi afegeix que «la Catalunya en petit el tenia totalment il·lusionat. Fins i tot els darrers anys, quan ja estava malalt, no parava d'afegir-hi figures, o de repintar i reparar les que s'havien fet malbé».

Entre la simbologia nacional destaca, en un racó del jardí, la figura d'un gos recoberta amb mosaic negre i brillant. «El gos sempre acompanyava el meu marit mentre treballava en les escultures, i quan sortia a passejar-lo aprofitava per recollir els trossos de rajola i ceràmica que feia servir per al jardí», explica Rosa Anglada. «Va estar tretze anys a casa i quan es va morir, l'Isidre va voler enterrar-lo aquí i dedicar-li una estàtua.»