En el conflicte de l'ocupació de les casernes de Sant Andreu per immigrants s'han posat de manifest les dues pitjors formes d'afrontar els problemes. La burocràcia i la falta de planificació.

El Ministeri de Defensa, en primer lloc, està eternitzant la decisió de traspassar el recinte al municipi per enderrocar-lo i convertir-lo en instal.lacions de serveis. També resulta incomprensible que el jutge deixi passar els mesos sense decidir el desallotjament. La indecisió recorda els mètodes de la dictadura, quan les decisions es prenien des de Madrid en instàncies desconeixedores de la realitat.

En segon lloc, és evident que el dia que es desallotgi els ocupants i se'ls deixi al mig del carrer no se solucionarà el problema. El que es farà serà desplaçar-lo a un altre lloc de la ciutat. La difícil solució que planteja la immigració no passa per tancar els ulls i mirar cap a una altra banda, sinó per tractar de controlar-la i gestionar-la. La ciutat necessita albergs i instal.lacions adequades per acollir els immigrants i gestionar la seva situació.

En aquest punt l'acció de la Generalitat és pràcticament inexistent. Sembla com si Barcelona i els seus problemes no entressin en l'àmbit de responsabilitats del Govern.

L'ajuntament, al seu torn, ha estat aplicant una política de pedaços. Quan la situació de la plaça de toros de Les Arenas es va tornar insostenible la va tancar, i amb això va aconseguir que la majoria dels seus habitants passessin a engruixir l'ocupació de Sant Andreu. S'ha d'esperar que la sensibilitat que auguren les declaracions d'intencions del nou consistori aporti mesures eficaces.

Finalment, s'ha de destacar la reacció sensata de la majoria del veïnat, que insisteix a reclamar als responsables la solució del problema. Els intents minoritaris d'intimidar els immigrants perquè marxin no es justifiquen ni tan sols davant la ineptitud oficial. La persecució s'ha de fer als administradors, no a les persones en situació de debilitat social.